Fi, end, fin, einde, slutet, kraja… És una paraula que no m’agrada perquè marca el destí i jo no crec en aquestes coses. En realitat, l’únic que té un final segur és la vida. És una condició necessària i suficient per viure: morir. Per a la resta de coses menys trascendentals, preferisc pensar que no tenen un final preestablert, mai saps les voltes que et donarà la vida.

Per això avui no em despedisc amb un Adéu, sinó amb un A reveure!

Aquest bloc el començaren Jereman i Vinz, a mi em convidaren a participar després. He intentat col·laborar sempre positivament amb el bloc i exigir-me a mi mateix un mínim de qualitat, perquè aquest no era el meu bloc, era el nostre bloc. Sempre he pensat que hi ha una diferència fonamental entre “meu, teu i seu” i “nostre“.

L’home no és un conjunt d’òrgans: cor, fetge, pulmons, estòmac, etc. Cap d’ells per separat és res, són un tot. El mateix passa amb la societat, no és una mescla de persones individuals, és un ésser en sí mateixa. I aquest bloc no era, o millor dit, no deuria d’haver sigut la unió dels articles de tres persones, sinó els articles de la unió de persones.

Per això ja no te sentit aquest bloc i a partir d’ara quedarà sense manteniment. Deixaré publicats tots els artícles, però en un període d’una setmana bloquejaré els comentaris (per a que no s’inundin de missatges brossa). Els articles que vaig publicar jo, els publicaré al meu bloc, comentaris inclosos i allí seguiré publicant alguna notícia científico-tècnica que em parega interessant, però ja no té sentit mantindre dos blocs diferents per a una única persona.

A reveure!

1. Un robot no deu danyar un humà, o per innacció seva, deixar que un ser humà sofrisca dany.
2. Un robot deu obeir les ordres d’un humà, sempre que aquestes no entren en conflicte amb la primera llei.
3. Un robot deu protegir la seva existència, sempre que aquesta protecció no entre en conflicte amb cap les anteriors.

Ací està la seva formalització lògica (el que fa l’avorriment, eh?).

Sense dubte és una bona (i esperada) notícia per a tota la comunitat científica, en especial per als físics de partícules, que esperen que el LHC puga aclarir alguns dubtes sobre el famós Bossó d’Higgs, una partícula fonamental que juga un paper clau en l’explicació de l’origen de la massa d’altres partícules elementals com el fotó (sense massa) i els Bossons W i Z (amb massa).

Però la recerca de “la partícula divina” (imagineu quina importància tindrà aquesta per als físics que l’han anomenada amb aquest nom tant anticientífic) no és l’únic experiment que es durà a terme en el LHC. Concretament en són sis, centrat en cadascun dels sis detectors de partícules del LHC:

• ATLAS: Per detectar, entre altres, partícules amb molta massa que encara no han pogut ser detectades.
• CMS: Explorar la física a nivell de tetraelectronvolts (1 TeV = 10^12 eV = 1,6 · 10^-7 J, buscar el Bossó d’Higgs, buscar evidències de la supersimetria i de dimensions espacials extra (general algun forat de cuc a una altra dimensió?…
• LHCb: Un detector de partícules especialitzat en els quarks b (bottom quarks).
• ALICE: Detector per estudiar les col·lisions entre ions pesats.
• TOTEM: Per estudia, entre altres, la dispersió elàstica.
• LHCf: Per intentar descobrir l’origen dels rajos còsmics ultra-energètics.

Finalment, les veus paranoiques que parlaven de forats negres que s’engolirien la Terra i acabarien amb nosaltres han estat ignorades. Evidentment, han estat ignorades perquè no tenien cap fonamentació científica mínimament seriosa. La realitat és que hi ha nombrosos acceleradors de partícules funcionant ara mateixa i des de fa molts anys. És cert que el LHC és el més potent fins el moment, però també ho fou el Fermilab en el seu moment i encara seguim vius.

Per acabar, no oblideu que podeu ajudar al científics del CERN instal·lant al vostre ordinador el BOINC, un xicotet programa de computació distribuïda que integra el vostre ordinador a la Grid del projecte científic que elegiu (entre ells està el LHC). Ja us vaig parlar d’ell.

He decidit abandonar FDC i fer autostop en busca de noves aventures.

Gràcies a tots els lectors per la càlida atenció.

Ens vegem per la xarxa! Sayonara, baby!

A part del seu aspecte físic, sorprenen més encara les seves habilitats. Aquests animalons tenen una orella i un olfacte extremadament fins, podent arribar, fins i tot, a oldre sota la superfície de l’aigua gràcies a uns gens que comparteixen amb gossos i rosegadors. I a part del potent olfacte tenen, tenen també la capacitat de percebre camps elèctrics, capacitat que utilitzen per detectar preses sota la sorra, al fons dels rius.

No obstant tot això, si per alguna cosa és coneix als ornitorincs és per ser l’única espècie no-extinta de la família Ornithorhynchidae, una de les dues famílies (junt amb la Tachyglossidae) de l’ordre dels Monotremes, mamífers que ponen ous!

La femella de l’ornitorinc, dues setmanes després de l’aparellament, pon aproximadament dos ous en un niu i els incuba durant uns deu dies. Quan les cries trenquen la closca, comencen mamar de sa mare gràcies a unes glàndules en la pell d’aquesta (que no són mames) que segreguen la llet.

Doncs bé, pareix ser que l’origen de l’ornitorinc podrà ser descobert molt prompte i també el perquè de les seves peculiars característiques, ja que recentment un grup de científics de la Universitat de Louisiana i la de Washington han desxifrat el codi genètic de l’ornitorinc.

Ja veurem que ens conten d’aquesta bestiola.

“Tot i que la vida primitiva és molt comuna i la intel·ligent és més aviat estranya (alguns fins i tot dirien que encara no existeix en la Terra), per què no hem detectat senyals alienígenes en l’espai com concursos televisius extraterrestres? Estem sols? Probablement no, però cal buscar: si la raça humana romandrà un altre milió d’anys, hauríem d’anar on ningú ha anat mai. Ens trobem en la mateixa situació que Europa en 1492 quan molts argumentaren que era una pèrdua de diners i de temps enviar a Colón a buscar alguna cosa que no existia: el descobriment d’Amèrica va canviar la història. […]

Partir a la conquesta de l’espai tindrà un efecte encara més gran: canviarà completament el futur de la raça humana, i fins i tot podria determinar si tenim un futur. Els viatges espacials ens permetran tenir una millor perspectiva sobre molts problemes, i tant de bo ens uniran per a enfrontar-nos a un repte comú. […]

Aneu amb compte si us topeu amb un extraterrestre, perquè podríeu contreure una malaltia per a la qual no tindreu defenses…”-.

Stephen Hawking, 22/04/2008, Washington

“El temps que em queda sobre la Terra és limitat. I l’interrogant de la creació és tan formidable que, difícilment puc tenir l’esperança de resoldre’l en el temps que em queda”-. John A. Wheeler

Diumenge passat va morir el físic John A. Wheeler als 96 anys en Hightstown (New Jersey).

Doctorat en la universitat de Johns Hopkins; realitzà aportacions pioneres per al desenvolupament de la teoria de la fissió nuclear, va introduir la matriu S indispensable per a la física de partícules, va difondre el principi antròpic i estudià profundament camps clau de la física teòrica.

En tan sols 16 anys comença els seus estudis de enginyeria on descobrí la seva passió per la física i es graduà en la nota més alta abans d’endinsar-se en investigació de física nuclear junt amb Einstein, Bohr i altres científics importants de l’època. Durant la 2a Guerra Mundial s’uní al Projecte Manhattan i continuà més tard amb el desenvolupament de la bomba de hidrogen, però, la seva curiositat augmentà brutalment pels forats negres (terme adoptat per ell al 1967 a una conferència de NY) i que encara que ja eren hipotetitzats per Schwarzschild al 1916, acabaren absorbint-li gran part de la seua vida, mai més ben dit.

Desprès d’una llarga investigació sobre els estels i la física gravitacional, finalment s’introduí en unes entitats (també ja) hipotetitzades per Framm al 1916, els <<forats de cuc>>, més coneguts com ponts topològics característics d’Einstein-Rosen, que ens anys posteriors va acabar de designar-conceptualitzar-formalitzar:

“This analysis forces one to consider situations…where there is a net flux of lines of force through what topologists would call a handle of the multiply-connected space and what physicists might perhaps be excused for more vividly terming a ‘wormhole’”-. John Wheeler, in Annals of Physics

Finalment conceptualitzaria altres entitats no pas menys curioses com: el forat blanc, el geó, l’espuma quàntica i la geometrodinàmica. També arribà a definir un concepte del temps molt intuïtiu: “Allò que evita que tot pasi plegat”.

En l’última etapa de la seva vida es dedicà a la docència en les universitats de Princeton i Texas, rebent uns anys més tard (i per fi), el Premi Wolf en física (1997). El nobel fou una llàstima ja que se li escapà de les mans, encara que, no per això deixa de ser bon físic modern. Tot i això, durant la seva llarga vida (tenia molt bona salut) va alimentar notablement a una física “futura” que els ciutadans no estavem preparats per concebre-la, i per tant, s’ha convertit en font d’inspiració de molta ciència ficció que circula pel món. Actualment, aquesta camp de la física s’estudia amb delicadesa i ja comença a formar part del temari de moltes titulacions; podem dir doncs, que s’està convertint en la física del present.

La obra de la seva vida és francament per a llicenciats en física, no obstant, va escriure alguns llibres com “Un viatge per la gravetat i l’espai-temps” (1994) [ISBN 978-84-206-9691-1] molt recomanables.

Acabe en un xicotet prefaci que fa a “El Principi Cosmològic Antròpic“; encara que a vegades junt amb la següent (i següents) imatges, inciten moltes vegades a la paradoxa:
“No és únicament que l’home estigui adaptat a l’univers. L’univers està adaptat a l’home. Imagina un univers en el qual una o altra de les constants físiques fonamentals sense dimensions s’alterés en un petit percentatge en un o altre sentit. En tal univers l’home mai hagués existit. Aquest és el punt central del principi antròpic. Segons aquest principi, en el centre de tota la maquinària i disseny del món subjeu un factor donador de vida”.

Público, Dijous 10 de abril de 2008

Ieee!: Hola.
Au!: Adiós.

Nemon: Vámonos.
Ves a fer la mà: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.
Ieeeeeeeee fill de puta, a on vas?: Saludo a un conocido.
Nem a fermon una: Me voy a tomar una cervecita.
Xe, serà per dines collons: Variante de ‘Xe, això ho pague jo’.
A ras de figa: Minifalda.
Rinxoparrús: Falda aún más pequeña que la minifalda.
Per collons: Necesariamente, por necesidad.
Vés i gitat: No digas tonterias.
Si la vista no m’anganya, porte una bona castanya: Referente al estado de embriaguez.
Nyás!: Cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais).
Mesinfot: No me importa demasiado.
Meninfots: Habitantes de la terreta, nativos.
Sangonereta: Chupatintas, tragón.
Amollar: Soltar donde se pueda, dejar caer.
Figamolla: Llorona.
Panfigol: Persona tranquila.
Sumbali: Echar a correr / pegarle a alguien.
Lluny: Lejos.
Molt lluny: Muy lejos.
A fer la mà: Muy muy lejos.
Agusaes, gonia que dones!: No acaba de caerme bien usted.
T’auela quan pixa fa clotet?: Ya vale con el cachondeo, gracias.
Pixes alt i fas clotet: Alto de miras.
La figa ta tia rossega kikos: La hermana de tu madre tiene mal humor.
Tira més un pèl de figa q’una marona de barco: Lo que consigue una mujer no lo consigue nadie.
Fardatxo: Bicho grande.
Valencianota: Mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.
Vaig com cagalló per sèquia: Ir sin rumbo fijo.
Si t’arree una nyespra voràs: Amenaza.
Agarra’t que vé curva: La vamos a liar.
Açò és mel de romer: Que és muy bueno-bonito.
A cagar a l’hort: Véte, fuera de aquí.
Amagueu-se les carteres: Llegada de alguien inesperado.
Me caguen Déu/Dénia/den/la figuereta/l’hòstia: Expresión de multiples aplicaciones según estado de ánimo.
Cap de suro: Cabezón, tonto, bobalicón
La figa em fa palmes: Guapo, me gustas.
Hi ha més dies que llonganisses: Aún queda tiempo.
Vas a la mar i no trobes aigua: Despistado.
Xè! Vés i toca’t els collons: Hágame el favor de no molestar.
Animal de sèquia: Bruto.
Com si cagares però paca dins: Eso es una tonteria/imposible.
Xe de veres, com si menjares peres i les cagares senceres: De verdad de la buena.
Això és bufar en caldo gelat: No tiene usted nada que hacer en el asunto.
Ah redéu: Madre mía.
Xe que bo: Me gusta.
Tiraliii: Continue usted.
Tinc al cap un bombo: Encontrarse mareado.
Juga juga i voràs: Aplicable a multitud de situciones, sule terminar con ‘L’hòstia que t´emportes’.
Collons: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.
A manta!: En cantidad…
Borinot: Torpe, bruto.
Ha pegat un esclafit: Ha explotado.
Quina fotracà: Caramba, cuánta cantidad.
Xe va xe: Venga, va.
Au cacau: Hasta luego Lucas.

Cadascun dels flascons tenia una etiqueta amb les llegendes següents:

A = { Un dels altres dos conté verí i l’altre poció }
B = { El flascó gran conté verí }
C = { Aquest flascó conté el mateix que el gran }

De quin dels tres flascons beuries si fóssiu Lancelot i haguéssiu de batre-us immediatament amb el drac per rescatar la princesa?

Alacant, 11 Març del 2000,
IX Olimpiada Matemàtica Provincial,
Cap-i-cúa, Any Mundial de les Matemàtiques

En la pel·lícula “El sentit de la vida” (“The Meaning of Life“) apareix un esquetx on Eric Idle surt d’un frigorífic per cantar-li a una dona (la senyora Brown) sobre quant d’insignificant és la vida. Tots els esquetxos de la pel·lícula tenen alguna referència a diferents reflexions sobre aquest tema, el sentit de la vida (encara que a alguns l’obra els puga semblar un tira de disbarats). Aquesta és la lletra de la cançó Galaxy Song (feu clic per veure el fragment de pel·lícula):

Whenever life gets you down, Mrs. Brown,
Quan la vida se t’endú cap avall, senyora Brown,
And things seem hard or tough,
I les coses semblen difícils o dures,
And people are stupid, obnoxious or daft,
I la gent és estúpida, incòmoda o bova,
And you feel that you’ve had quite eno-o-o-o-o-ough…
I sentiu que ja n’heu tingut pro-o-o-o-u…

Just remember that you’re standing on a planet that’s evolving
Sols recordeu que esteu de peu en un planeta que està evolucionant
And revolving at nine hundred miles an hour,
I girant a 900 milles per hora,
That’s orbiting at nineteen miles a second, so it’s reckoned,
Això significa que orbita a 19 milles per segon, segons el calculat,
A sun that is the source of all our power.
Al voltant d’un sol que és la font de tota la nostra energia.
The sun and you and me and all the stars that we can see
El sol, i vostè, i jo, i totes les estrelles que podem veure
Are moving at a million miles a day
Ens movem a milions de milles per dia
In an outer spiral arm, at forty thousand miles an hour,
En un braç exterior d’una espiral, a quarta mil milles per hora,
Of the galaxy we call the “Milky Way“.
De la galàxia que anomenem la “Via Làctia”.

Our galaxy itself contains a hundred billion stars.
La nostra galàxia mateixa conté centenes de bilions d’estrelles.
It’s a hundred thousand light years side to side.
Té centenes de milers d’anys llum de costat a costat.
It bulges in the middle, sixteen thousand light years thick,
Sobresurt en el centre, amb setze mil anys llum d’espessor,
But out by us, it’s just three thousand light years wide.
Però on ens trobem, té sols tres mil anys llum d’amplada.
We’re thirty thousand light years from galactic central point.
Estem a trenta mil anys llum del punt central galàctic.
We go ’round every two hundred million years,
Li donem la volta cada dos-cents milions d’anys
And our galaxy is only one of millions of billions
I la nostra galàxia és sols una entre els milions de bilions
In this amazing and expanding universe.
En aquest sorprenent univers en expansió.

The universe itself keeps on expanding and expanding
L’univers mateixa està en contínua expansió
In all of the directions it can whizz
En totes les direccions en les que pot
As fast as it can go, at the speed of light, you know,
Tan ràpid com pot anar, a la velocitat de la llum, ho sabeu,
Twelve million miles a minute, and that’s the fastest speed there is.
Vint milions de milles per minut, i aquesta és la major velocitat que hi ha.
So remember, when you’re feeling very small and insecure,
Així que recordeu, quan us sentiu petita i insegura,
How amazingly unlikely is your birth,
Quant d’increïblement improbable és el vostre naixement,
And pray that there’s intelligent life somewhere up in space,
I pregueu perquè hi hagi vida intel·ligent en algun lloc de l’espai,
‘Cause there’s bugger all down here on Earth.
Perquè està ple de capullos ací baix en La Terra.

El que semblaria una cançó graciosa, tirant cap a estúpida, és un resum de tots els grans descobriments científics a nivell astronòmic de l’últim segle… Hem trec el barrat davant de l’Eric Idle, que és el compositor de la peça (d’aquesta i de la majoria de les cançons del grup) i dels Monty Python en general. Vaig a escoltar-la una vegada més.

PS: La traducció ha estat feta per mi lliurement i és quasi la una de la nit, així que si veieu cap burrada no dubteu en deixar un comentari i ho corregiré de seguida.

Weixiong Zhang i Jianhua Ruan acaben de publicar un algorisme que identifica certes estructures subtils en un graf, com ara comunitats en un graf que represente una xarxa social o altres estructures presents en xarxes genètiques, que són el que estudien aquests científics.

En el graf d’una xarxa social, els individus serien els punts del graf denominats vèrtex. Si dos individus estan relacionats, llavors els vèrtex estarien connectats per una línia que s’anomena aresta. Si un grup d’individus d’una xarxa social estan fortament relacionats entre ells i feblement amb la resta formaran una subxarxa social que en teoria podria ser identificada com un subgraf dintre del graf general. Però aquesta identificació requereix d’un algorisme eficient que ho aconsegueixi dintre del caos del graf general. Les comunitats són relativament independents unes d’unes altres, però els investigadors pensen que cada comunitat podria correspondre a una unitat funcional fonamental. D’aquesta manera una comunitat en una xarxa genètica conté usualment gens amb funcions similars, i de la mateixa manera una comunitat de la WWW freqüentment enllaçarà a pàgines web de temes similars.

L’algorisme de Zhang i Ruan és molt adaptable a diferents tipus de grafs, a diferència dels existents i poden detectar comunitats a una escala més petita amb alta precisió. En biologia computacional, i en especial en el camp de la genètica, aquesta algorisme tindria moltes aplicacions. Els investigadors podrien trobar més fàcilment i entendre millor conjunts (comunitats) de gens i les seves xarxes associades, així com la seva cooperació a l’hora de desencadenar una malaltia, des de facilitar una infecció vírica o fins a produir Alzheimer.

En els sistemes biològics hi ha muntons de comunitats en les quals moltes proteïnes que estan relacionades entre si per a formar estructures complexes. Amb aquest tipus d’algorismes identificar certes estructures és relativament senzill. Així per exemple, aquests investigadors han aconseguit identificar la subestructura de tres complexes de ARN polimerasa distints, que són crucials per a la transcripció genètica.

La meta d’aquests investigadors és usar tècniques computacionals per a resoldre problemes biològics i aquells relacionats amb malalties humanes. Un dels seus èxits va ser mostrar que gairebé tots els gens microARN intergènics en humans, ratolins, arròs i Arabidopsis són transcrits per la ARN polimerasa II, que transcriu gens codificadors de proteïnes. El microARN són petits trossos de ARN no codificant que regulen el desenvolupament i la resposta a l’estrès en gairebé tots les espècies eucariotes que s’han estudiat.

També van aconseguir desenvolupar un algorisme cridat WordSpy que va identificar els elements reguladors-cis a partir d’una gran nombre de seqüències genètiques. WordSpy s’inspira en una vella tècnica denominada estenografia, que es remunta a la Grècia clàssica. El mètode no només permet analitzar les seqüències genètiques, sinó a més les llengües humanes. Aquest mètode ha estat aplicat, per exemple, per a segmentar paraules i frases en l’idioma xinès.

Traducció-Adaptació de Nuevo algoritmo para genes, lenguas o terroristas (Neofronteras, 27/03/2008).

Ara les estrelles brillen amb més intensitat…

El color de la flama és roig, ataronjat o groc en el cas de paper i fusta, blau en el hidrocarburs i de colors més exòtics si cremem metalls. Els productes de l’oxidació (H2O i CO2 principalment) desprès de la reacció emeten flama (gasos incandescents) i aquestos emeten llum i calor. Cada combustible té un punt de ignició (temperatura necessària per a inflamar-lo) i una vegada s’arriba a aquest, el combustible alliberarà energia en forma de calor, una energia igual a la que mantenia units els àtoms en les molècules del combustible menys l’utilitzada en la formació de nous compostos.

Per a que existira el foc, primer es va crear l’oxigen, i per a que apareguera la presència d’oxigen en l’atmosfera terrestre, fou degut als vegetals fotosintètics. El foc per tant, és posterior a la Terra. En canvi, el Sol i altres esteles han sigut més llestos i han trobat una drecera per arribar directament al plasma incandescent sense seguir el procés clàssic de combustió. El foc no és ni líquid, ni sòlid ni tan sols gasós, és plasma (o això diuen): per això la gravetat no li afecta ni podem tocar-lo.

Quan l’home va dominar el foc va prendre consciència de la seva superioritat enfront els animals. Els primers usos foren el calor i la defensa però més tard descobririen que servia per a alguna cosa més: modelar durs i útils materials carbonitzant matèria primera (fins un limit). Es considerada la segona ferramenta principal de l’home ja que ha participat en la responsabilitat de la construcció de l’actual civilització, però també en la destrucció (fins bèl·lics).

Encara que ja sabien que el principal perill era cremar-se amb ell, més tard descobririen el perill d’intoxicació per inhalació de fum així com que el calor que comporta empitjora la situació ja que fa que l’aigua ambiental es barregi amb el fum i costi més encara respirar. Amb açò apareix la piromania (malaltia psicològica en la qual una persona sent la necessitat de cremar alguna cosa) i unes persones especialitzades amb el foc: els bombers. El tractament del foc és delicat en estructures tancades, per això els bombers han de conèixer els fenòmens especials per controlar-lo: capa de sostre, backdraft, flashover, dancing angels, flameover, boling over, BLEVE, etc. Aquests conceptes malgrat que a vegades ens suggereixen versemblances amb les habilitats d’un bruixot en un joc de rol, han obert nous camins a la física i química.

Per a moltes religions, el foc tingué (i té) un caràcter sagrat ja que el foc elimina una cos alliberant l’ànima fent-la pujar fins al cel (el fum) i creant una llum que relacionaven amb la divinitat, per això, intervenia en els purificacions, castics, sacrificis,… sobretot a l’època medieval (bruixeria, heretgia, etc). Per al cristianisme és un símbol de l’Esperit Sant i el component principal de l’infern, per això en l’Antic Testament Déu apareixia en forma d’esbarzer inflamat, així com els llamps es consideraven emissaris seus. També se’l relaciona amb l’au fènix, símbol de resurrecció, del Sol i del volcà, i perquè fou un dels 4 elements primordials pels antics filòsofs junt amb l’aigua, la terra i l’aire. Actualment té un ús majoritàriament festiu i commemoratiu (focs d’artifici, falles, fogueres, etc) i podreu observar la seva xicoteta gran influència les 2 pròximes setmanes.

Bones Pascues!!! ;^)

-El problema ve clarament donat de moment d’inèrcia que tenen els cilindres ja que és menor que la resultant de la força de l’embranzida.

-Que no!-diu el matemàtic-. Que el problema ve donat per la matriu de la rotació de les rodes.

-I per què no sortim i tornem a entrar?-. Diu l’informàtic.

La psicohistòria és un concepte inventat per Asimov en la seva famosa novel·la “La Fundació“. La psicohistòria es basa en la història, la psicologia de masses i l’estadística per predir el futur.

Per a què un estudi de psicohistòria tinga èxit, segons Hari Seldon (el creador d’aquesta ciència), s’han de complir dues condicions:

1. L’estudi s’ha realitzar sobre un nombre d’individus suficientment gran.
2. Els individus han d’ignorar que s’està realitzant un estudi sobre ells.

D’aquesta forma s’aconsegueix modelitzar matemàticament el comportament dels individus i es pot, així, predir els seus actes futurs.

La psicohistòria s’entén millor amb la següent analogia usada per Isaac Asimov: “En un gas, el moviment d’una única molècula del gas és molt difícil de predir, degut als continus xocs entre les altres molècules, però el comportament a escala visible d’un gas pot ser predit amb exactitud”. Doncs el mateix amb el comportament humà.

Evidentment hi ha una gran diferència entre realitat i ficció, però estudis com el següent la fan més curta.

Investigadors de l’Institut de Matemàtica Multidisciplinar (IMM) de la Universitat Politècnica de València estan duent a terme una investigació per definir models matemàtics basats en equacions diferencials que permetin predir com evolucionaran les ideologies i tendències de pensament en la societat.

Segons Rafael Villanueva, investigador de l’IMM, les equacions diferencials poden ajudar a descobrir, per exemple “quines possibilitats existeixen de què una persona que té una ideologia determinada, canvie la seva forma de pensar i s’encamine cap a altres posicions”.

Cada una de les equacions desenvolupades per Villanueva i els seus col·laboradors engloba una sèrie de paràmetres que influeixen en l’evolució de la ideologia de grups socials i que contemplen aspectes com la publicitat, la propaganda, la repercussió mediàtica, el lideratge d’un tipus de missatge, etc. “Estudiant els canvis en els valors dels paràmetres podem predir els diversos escenaris ideològics d’una societat en un futur pròxim”, assegura Villanueva.

Article original publicat en la revista Muy Interesante; En busca de las ecuaciones de la política (22/02/2008).

L’equip d’investigadors, liderats pel professor d’Astrofísica Bryan Gaensler, calcularen que la nostra galàxia té un grossor de 12000 anys llum i no de 6000 que es pensava.

Els científics descarregaren dades d’Internet i les analitzaren en un full de càlcul, demostrant així que no totes les investigacions científiques requereixen inversions milionàries ni equipament d’alta tecnologia.

“Estiguérem barallant idees sobre la grandària de la Galàxia, i pensàrem que teníem que fer una millor revisió dels números estàndard que tot el món utilitza. Ens dugué unes hores calcular-ho per nosaltres mateixos. Pensàvem que ens havíem equivocat en alguna cosa, però quan comprovàrem i recomprovàrem els càlculs no poguérem trobar cap errada”.

L’anàlisi de la Universitat de Sydney ha mostrat resultats diferents perquè foren més refinats a l’hora de sel·leccionar les dades. “Utilitzàrem dades de púlsars: estrelles que centellegen amb un pols regular”, explica el professor Gaensler. “A mesura que la llum d’aquests púlsars viatja cap a nosaltres, interactua amb electrons dispersos entre les estelles (el Medi Ionitzat Temperat, o WIM), fet que desaccelera la llum”.

“En particular, les longituds d’ona més llargues (més roges) del pols es frenaven més que les més curtes (més blaves), així, calculant la distància entre les roges i les blaves, calculem quant de WIM havia travessat el pols”.

“Si coneixes la distància precisa del púlsar, aleshores pots obtenir la densitat del WIM i on acaba - en altres paraules, saps on està el límit de la Galàxia”.

“Dels milers de púlsars coneguts dins i al voltant de la galàxia, sols aproximadament 60 tenen distàncies conegudes amb certesa. Però per mesurar el grossor de la Via Làctia necessitem centrar-nos sols en aquells que estan situats per damunt o per davall de la part principal de la Galàxia; resulta que els púlsars incrustats en la part principal del disc principal de la Via Làctia no donen informació útil”.

“Escollint sols els púlsars molt per damunt o per davall reduírem el nombre de mesures en un factor de tres, però es precisament aquest rebuig de punts de dades el que fa a l’anàlisi de la Universitat de Sydney distint als anteriors treballs”.

“Alguns col·legues se m’han acostat i m’han dit ‘Això ho arruïna tot!’”, diu el professor Gaensler. “I altres m’han dit ‘Ah! Ara encaixa tot!’”.

Els resultats de l’equip es presentaren en la reunió de gener d’aquest any en la 211 reunió de la Societat Astronòmica Americana en Austin, Texas.

Article original: The Milky Way is twice the size we thought it was (The University of Sydney).

Els Bernoulli són una d’aquestes famílies que ha portat les matemàtiques en les venes, però els germans Jacob I i Johann I foren els primers grans matemàtics de la família (allà per la segona meitat del segle XVII).

Ismael Bullialdus havia estat treballant abans que Jacob en el problema de calcular la suma de potències de nombres enters. El pobre home havia aconseguit un mètode per calcular aquesta suma, tal vegada no era el millor mètode, però això no li lleva el mèrit d’haver-lo pensat tot sol.

Doncs bé, anys després el jove Jacob en estudiar el que ara es coneixen els nombres de Bernoulli (en el seu honor) trobà un mètode per calcular fàcilment aquesta suma. Va indicar en un dels seus treballs que “vaig tardar menys de la meitat d’un quart d’hora” en determinar la suma de les potències de deu dels primers 1000 nombres enters positius. Això és, en menys de deu minuts calcular:

1^10 + 2 ^10 + 3^10 + … + 1000^10 = 91.409.924.241.424.243.424.241.924.242.500

Realment impressionant. Però si no hi havia prou amb l’anotació anterior on ja posava de manifest que ho havia calculat com aquell que suma 1 + 1, afegí que aquest mètode deixava clar “l’inútil treball d’Ismael Bullialdus… en el que no feia més que computar amb un esforç ímprobe les sumes de les primeres sis potències, el que és sols una part del que em realitzat en una sola pàgina”.

Anys després la seva autoestima cauria per terra després de què el seu germà menut Johann, un altre geni, solucionés un problema que Jacob no havia aconseguit solucionar. El problema de la catenària: la corba que descriu una corda que es nyiga dels dos extrems del sostre, que NO és una paràbola encara que ho sembla.

Però no acaba ací la cosa, perquè posteriorment s’aplicà el teorema de Bernoulli (un cas particular de la llei dels grans nombres) junt el mètode de Monte Carlo per calcular superfícies. Un procediment costós i poc exacte i que amb el càlcul integral no té cap sentit.

La qüestió és que els matemàtics posteriors han tingut més trellat que Jacob i no s’han atrevit a menysprear el teorema de Bernoulli per ser un cas particular de la llei dels grans nombres ni perquè la integral sigui una millor ferramenta per calcular superfícies; al igual que Einstein no es rigué de Newton per creure que el temps era un invariant (que no depèn del sistema de referència) i igual que els científics posteriors no s’han rigut dels errors d’Einstein.

La ciència va avançant gràcies als progressos de tots els que participen en ella. Progressos que a vegades són molt petits i inclús poden ser erronis, però sense els quals no s’haurien pogut descobrir els següents.

Sí, la vida és dura. Ànim.

1) La publicitat és l’art de enganyar algú.

2) La política és l’art de persuadir i/o convèncer algú.

3) La política utilitza la publicitat com a eina de propaganda electoral, és a dir, intenta convèncer enganyant a algú, al igual que la publicitat utilitza la política com a arma de consum, vull dir, enganya convencent a algú.

Conclusió) ?

Per lògica aristotèlica, dedueix la incògnita (la conclusió), ara que s’acosten (30 dies poc dalt o baix) les eleccions.

Els antics filòsofs foren els primers científics però pareix ser què ara no és moment de contar batalletes; almenys això creuen actualment molts científics. Creuen que ignorant i depreciant la filosofia poden avançar al camp de la ciència però sense adonar-se’n, utilitzen residus d’aquella filosofia que aprengueren en la universitat o de la lectura acrítica i asistemàtica de textos filosòfics escollits d’un ventall determinista.

La ciència i la filosofia han d’unir-se de nou com ens mostra la crua realitat: un bon filòsof té un coneixement sòlid de la física del segle XX i de la lògica posterior de Gödel. I a la inversa. Al igual que Einstein va estudiar Schopenhauer i a Mach, Gödel i Pitàgores van estudiar matemàtiques. Hi tant que ho van fer.

Els nous científics no tenen perquè ser els últims filòsofs. Tampoc han de ser esclaus dels pitjors residus vulgaritzats de la pitjor filosofia però, per transformar la societat, i aquest és realment el l’objectiu de la filosofia, ha de fondre’s amb la ciència.

“El cel és un lloc físic entre els núvols i l’infern no és un lloc, sinó la situació en que es troba del qui s’aparta de Déu”-. Joan Pau II, 1999

Coi, a reveure si ens aclarim d’una vegada, perquè si de debò no està buit com diu Benet, podem arribar a realitzar unes folgances apocalíptiques de collons allà on diuen (Apocalipsis 12.9).

Això va posar a Dan davant d’un dilema. Volia ajudar la Lissa, però si li deixava l’ordinador, la Lissa potser llegiria els seus llibres. D’entrada, a banda del risc que t’engarjolessin durant molts anys per deixar llegir els teus llibres a algú altre, la simple idea de fer-ho el va deixar de pedra. Com tothom, havia après des de l’escola que compartir llibres estava malament i era lleig, una cosa que només feien els pirates.

A més, no hi havia gaires esperances que l’Autoritat de Protecció del Programari (ASP) no l’enxampés. A les classes d’informàtica en Dan havia après que tots els llibres portaven un supervisor de copyright que informava a l’Agència Central de Llicències sobre quan, on i qui llegia els llibres. (Aquesta informació servia per detectar lectors pirates, però també per vendre perfils personals sobre hàbits de lectura als comerciants). La propera vegada que l’ordinador es connectés a la xarxa, l’Agència Central de Llicències el descobriria. Ell, com a propietari de l’ordinador, rebria el càstig més sever, per no haver pres les mesures necessàries per impedir el delicte.

És clar que no era segur que la Lissa tingués intenció de llegir els seus llibres. Potser només volia l’ordinador per escriure el projecte, però en Dan sabia que la Lissa venia d’una família de classe mitjana que amb prou feines es podia permetre pagar la matrícula, i de les taxes de lectura ni en parlem. Probablement, per poder acabar la carrera la Lissa no tindria més remei que llegir-se els seus llibres. Entenia la situació: ell mateix s’havia hagut d’endeutar per pagar per tots els articles d’investigació que llegia. (El 10% d’aquestes taxes era per als autors dels articles. Com que en Dan tenia la intenció de fer carrera en el món acadèmic, existia l’esperança que els seus mateixos articles d’investigació, si se citaven sovint, li reportarien ingressos suficients per tornar el préstec).

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia anar a la biblioteca i llegir articles, i fins i tot llibres, sense haver de pagar. Hi havia investigadors independents que llegien milers de pàgines sense necessitat de recórrer a les beques de biblioteca de l’estat. Però des dels anys noranta del segle passat, les editorials, tant comercials com no comercials, havien començat a cobrar per l’accés als articles. L’any 2047, les biblioteques que oferien accés públic gratuït a la literatura acadèmica eren un vague record.

Naturalment, hi havia maneres de saltar-se el control de l’ASP i de l’Agència Central de Llicències, però també eren il·legals. Un company de la classe d’informàtica d’en Dan, Frank Martucci, havia aconseguit una eina de depuració il·legal i la feia servir per evitar el codi de supervisió de copyright quan llegia llibres. Però ho havia comentat a massa amics i un d’ells el va denunciar a l’ASP a canvi d’una recompensa (els estudiants, fortament endeutats, queien fàcilment en la traïció). El 2047 en Frank va ingressar a la presó: no per lector pirata, sinó per posseir un depurador de programari.

Més endavant, en Dan aprendria que antigament tothom podia tenir eines de depuració. Fins i tot hi havia hagut depuradors gratuïts que es podien obtenir en CD-ROM o descarregant-los de la xarxa. Però els usuaris no professionals els van començar a fer servir per saltar-se els supervisors de copyright, i al final un jutge va sentenciar que, a la pràctica, aquesta s’havia convertit en llur funció principal. Des d’aleshores van ser il·legals i els desenvolupadors de depuradors van acabar a la presó.

Evidentment els programadors continuaven necessitant depuradors, però el 2047 els proveïdors de depuradors només en distribuïen còpies numerades, i només als programadors oficialment autoritzats i assegurats. El depurador que en Dan feia servir a l’aula d’informàtica es trobava rere un tallafoc especial perquè només es pogués fer servir per als exercicis de classe.

També era possible evitar els supervisors de copyright instal·lant un nucli del sistema modificat. Amb el temps en Dan descobriria que, al tombant de segle, havien existit nuclis lliures, i fins i tot sistemes operatius complets lliures. Però no només eren il·legals, com els depuradors, sinó que no es podien ni instal·lar si no se sabia la contrasenya arrel de l’ordinador. I ni l’FBI ni el servei tècnic de Microsoft donaven aquesta informació.

En Dan va arribar a la conclusió que senzillament no li podia deixar l’ordinador a la Lissa, però no es podia negar a ajudar-la, perquè n’estava enamorat. Cada vegada que tenia l’oportunitat de parlar amb ella se sentia ple de joia. I que l’hagués escollit a ell per demanar-li ajuda potser volia dir que ella també n’estava enamorada.

En Dan va resoldre el dilema d’una manera encara més impensable: li va deixar l’ordinador i li va donar la seva contrasenya. D’aquesta manera, si la Lissa llegia els llibres, l’Agència Central de Llicències pensaria que era ell qui els llegia. Això no deixava de ser un delicte, però l’ASP no el descobriria d’una manera automàtica. Només ho sabrien si la Lissa el denunciava.

Evidentment, si la universitat mai arribava a saber que li havia donat a la Lissa la seva pròpia contrasenya, s’hauria acabat la carrera de tots dos com a estudiants, independentment del que la Lissa hagués fet amb la contrasenya. La política de la universitat era que qualsevol intromissió en el sistema de control de l’ús que feien els estudiants dels ordinadors justificava la presa de mesures disciplinàries. No importava si amb això s’havia causat, o no, cap dany: el delicte era impedir que els administradors et vigilessin. Donaven per fet que això implicava que s’estava fent alguna altra cosa prohibida, però no necessitaven saber de què es tractava.

Normalment els estudiants no eren expulsats directament per aquest delicte, sinó que se’ls impedia l’accés als sistemes informàtics de la universitat, de manera que inevitablement suspenien totes les assignatures.

Més endavant, en Dan sabria que aquest tipus de política universitària no va aparèixer fins als anys vuitanta del segle passat, quan els estudiants universitaris, en massa, van començar a fer servir els ordinadors. Abans les universitats tenien una actitud diferent de cara a la disciplina dels estudiants: penalitzaven les activitats perilloses, però no les que tan sols aixecaven sospites.

La Lissa no va denunciar el Dan a l’ASP. La decisió d’ajudar-la va fer que s’acabessin casant, i també que es qüestionessin el que els havien ensenyat de petits sobre la pirateria. La parella començà a llegir llibres sobre la història del copyright, la Unió Soviètica i les seves restriccions sobre les còpies, i fins i tot sobre la Constitució originària dels Estats Units. Van anar a viure a Luna, on van conèixer altres persones que també havien fugit de l’òrbita del llarg braç de l’ASP. Quan el 2062 va esclatar la Revolta Tycho, el dret universal a llegir es va convertir ràpidament en un dels seus objectius centrals.

Aquest article es va publicar el febrer de 1997 a Communications of the ACM (vol. 40, núm. 2). Aquesta versió forma pert de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís.

Podeu llegir el llibre Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman en català gràcies a La Farga.

Curiòs, oi?

Ara està buida però esperem emplenar a poc a poc. Tampoc limitarem exclusivament el raconet a codi font i posarem també les dissertacions i altre material de collita pròpia que vaja apareguen diàriament. Creguem que n’és més assequible i ràpid (i fem útil el barroquisme del WordPress).

En quant a l’ús del codi, no espereu cap responsabilitat per part nostra si us explota el computador i vós mutila algun membre.

Have a nice day!

Durant els primers 6 mesos, s’instalaren en la caverna i sobrevisqueren menjant formigues, però els preocupava l’antena WiFi, que no estava correctament instal·lada. Per això, finalment Jereman va sortir decidit de la cova per intentar arreglar-la. Encara no ha tornat.

Joan i Vinz sospiten que prompte o tard se li acabarà la paciència a la criatura i entrarà per menjar-se’ls, però, mentrestant, continuen penjant posts al reduït cubicle…

Al fendre l’Allium cepa desfermem un assortiment de esbardellaments cel·lulars que emparen a l’enzim alinasa a irrompre amb la molècula inodora trans-(+)-S-(1-propenil)-L-cisteina sulfòxid(=X/X* indicaria un desconjunturament d’X) comare, és a dir:
X* =
piruvat + NH3 + syn-propanotial-S-òxid

El propanotial al mesturar-se amb el líquid aquós ocular degut, si fa no fa, a la seva solubilitat, bravateja fent perdre els estreps en la còrnea transposant en un element lacrimògen (el llagrimeig):
syn-propanotial-S-òxid + H2O =
H2SO4 + H2S + C3H6O

El sulfúric que menyscaba la membrana conjuntival, el sulfhídric que com el dipropildisulfur i el alilpropildisulfur (també sectaris volàtils sofrats) forgen l’olor a ou podrit, i el propanal que ací no polimeritza (tranquils), hi fan el trío calavera. Però, el remei de les àvies n’ès infal·lible: l’olor de les mans i l’alè (quan les papil·les gustatives cremen i bramen) és neutralitza (mitjançant la teoria de dissolucions àcid-base: ara no vé al cas) en cilantre rellentós, llima o julivert; en canvi si mullem sota aigua freda el bulb abans d’esmussar-lo (o també embalbint el globus 10 minuts abans de realitzar l’acte), defugirem plorar com descosits.

Elementary, dear Watson: the devil sleeps like a baby now…

E.W. Dijkstra (1930-2002)

També és perceptible mastegant caramels. Existeix una altra variant: la cinta adhesiva, quant més transparent millor. Caldrà aleshores, desenbolicar-la i embolicar-la varies vegades per observar l’adveniment.

Es tracta doncs del fenomen de la triboluminescència, que és la capacitat per a produir llum mitjançant una acció mecànica; com s’ha vist anteriorment per exemple, per fragmentació, per fraccionament, per fractura, per destrucció, per trencament, etc Encara que la llum que s’observa és molt dèbil, és conseqüència de la reacció amb el nitrogen atmosfèric; la mateixa reacció donada en les aurores boreals/polar.

A més a més, també podem clissar-hi (encara que millor sotjar) la singularitat en geologia. Quan les plaques tectòniques pressionen al quars i altres cristalls en certes regions, causen que els enllaços atòmics es fragmenten produïnt plasmes. Com diria Punset, “Oi què això és fantàstic?”

Ara el treball es centra en dotar al robot de sistemes de visió artificial binocular per a que sigui capaç de identificar objectes del seu entorn i dirigir-se cap a ells, perquè, ara, tan sols pot desplaçar-se amb total autonomia, evitar obstacles i xutar una pilota; si, com heu llegit, xutar una pilota. Almenys no quedaran últims en l’edició 2009 de la Robocup.

[…]
Bonasera: I ask you for justice.
Don Corleone: That is not justice your daughter is still alive.
Bonasera: They can suffer then. As she suffers. How much shall I pay you?
Don Corleone: Bonasera. Bonasera. What have I ever done to make you to treat me so disrespectfully. If you had come to me in friendship then this scum that ruined your daughter would be suffering this very day. And if by chance an honest man like yourself should make enemies then they would become my enemies. And then, they would fear you. […]

A slice of a great movie:
The Godfather (1972)
Directed by Francis Ford Coppola

Les 439 plantes d’urani cobreixen un 16% de la demanda mundial d’electricitat davant el creixement de generació de gas natural o aerogeneradors eòlics. En l’Unió Europea en podem trobar en l’actualitat 146, 31 menys que a l’any 1989. Ara bé, la IAEA diu que hi ha 32 reactors en construcció per l’obtenció de més energia.

L’energia és una magnitud física abstracta, lligada a l’estat dinàmic d’un sistema tancat que roman invariable amb el temps, la nuclear per exemple està basada en la fissió del isòtop urani 235. Tots els cossos poden posseir energia degut al seu moviment, a la seva composició química, a la seva posició, a la seva temperatura, a la seva massa, etc però seran únicament renovables aquelles obtingudes de fonts naturals inesgotables, unes per l’immensa energia que contenen i altres simplement, perquè són capaces de regenerar-se mitjançant cicles naturals.

Greenpeace ja fa temps que presenta informes que sostenen que la utilització d’aquestes energies renovables en Espanya és viable i econòmicament assumible, el que es necessita solament per deixar a un costat les energies brutes, és voluntat política.

Dr. Gregory House - Hugh Laurie
House: Season 2 - Episode 11 Detox

Aquesta bèstia, que ocupa el lloc 412 dels 500 ordinadors més potents del món i el lloc primer del sistema universitari espanyol, va ser inaugurada ahir pel rector Francesc Tomás de l’Universitat de València al campus de Burjassot. Una ferramenta de simulació millorarà el desenvolupament industrial, encara que ja s’ho val, sobretot pels 1.2 milions de euros que ha costat.

El catedràtic de Astrofísica i coordinador del comitè de selecció, José María Ibañez ha anunciat que a partir de la pròxima setmana, científics ja podran fer les seues propostes per a utilitzar el supercomputador, com per exemple, per a la modelització de la cosmologia, és a dir, per a saber com col·lideixen les galàxies estalviant, principalment, temps d’investigació per als científics.

Encara que el 80% del temps de càlcul està assignat a la xarxa nacional i el 20% als centres que l’acullen com es dóna en el principi de localitat de qualsevol memòria, esperem que en un futur li facen un xicotet buit per a tractar els fenòmens intergalàctics com el forat negre o perquè no, el forat de cuc.

Per cert, l’animalet s’anomena Tirant, com l’heroi literari cavalleresc de Joanot Martorell.

“[...] M’agrada l’analogia de l’ordinador: el sistema operatiu per si solament no fa res, però quan s’instal·la en un ordinador, fa que aquest funcioni. És el mateix amb el genoma; és el sistema operatiu de la cèl·lula. El citoplasma és el

Público: Ciencias [250108]

Aquesta guia sobre llibres de ciència publicats recentment al nostre país, en català i castellà, està pensada des d’aquesta perspectiva. Per això, en el marc d’accions estratègiques de Barcelona Ciència 2007, ens hem reunit un grup d’amics, homes i dones de ciències i de lletres, de persones expertes i amants de la lectura, per tal d’identificar una llista de cent llibres de divulgació científica que ens agradaria recomanar i compartir amb tots vosaltres. [...]

La tria no ha estat fàcil. I, com totes les tries, hi haurà qui pensi que ens hem deixat algun títol que potser no n’hauríem d’haver inclòs un altre. Ha prevalgut el criteri de qualitat, novetat, disponibilitat, diversitat i interès dels temes sobre els quals versen les obres finalment seleccionades. [...]

En gran mesura les obres traspuen la passió dipositada per les persones provinents del món de la ciència, el periodisme o la divulgació, que les impulsa a comunicar allò que per damunt de tot tenen el desig d’explicar. Temes d’actualitat, però també relats del passat, sense els quals res el present tindria sentit. [...]

Es tracta, per tant, d’una selecció viscuda. Llibres que no solament ocupen un lloc destacat a les nostres prestatgeries, sinó que ens han ajudat a entendre millor quins són els nous reptes derivats del coneixement científic.

La veritat és que la Generalitat de Catalunya s’ha currat la llista, una llista que aboleix una altra excusa més per a evitar relacionar-se amb el món la ciència.

Abasta totes les àrees del coneixement científic: astronomia, biomedicina, botànica, ciència juvenil, informàtica, ecologia, etologia, evolució, meteorologia, psicologia, neurologia, química, teoria de la ciència, matemàtiques, etc

Doneu-li un cop d’ull. Paga la pena :^)

L’escalfament global pot incidir de diverses maneres, en la salut sobretot pel canvi de temperatures i altres efectes atmosfèrics agreujant malalties i ocasionant defuncions com l’onada de calor del 2003 que va causar més de 35000 morts a Europa, la riuada del 57 a València o la pantanada de Tous de 1982.

20 Milions de ciutadans comunitaris pateixen problemes respiratoris cada dia a causa de la contaminació atmosfèrica. L’ecòleg i coordinador de l’informe “Qualitat de l’aire en les ciutats”, Fernando Prieto, l’altre dia afirmava al periòdic que respirar en Madrid un dia es com fumar mig paquet diari. A València, Castelló de la Plana i Barcelona els nivells de contaminació actuals del medi urbà poden incrementar el risc de mortalitat un 1.5% en tan sols 2 dies d’exposició; una pèrdua d’esperança de vida de 9 mesos per cada ciutadà europeu.

La contaminació atmosfèrica també pot generar aterosclerosi caracteritzada per la distribució irregular de dipòsits de lípids a la túnica íntima de les artèries mitjanes i grans, asma i malalties pulmonars obstructives cròniques. També rellevant la relació entre SO2 i la mortalitat total cardiovascular: a Barcelona, a València i a Roma és més gran a l’estiu que a l’hivern.

Però el pitjor problema de salut conseqüència de l’escalfament global són les malalties infeccioses: les transmeses per insectes o per l’aigua. Són prou coneguts els brots de còlera a Barcelona, València i Múrcia l’any 1971. La pujada tèrmica també ajudarà (per exemple) a la propagació de la malària a través dels mosquits Anopheles, l’àrea distribució de la qual ja s’expandit, ja que els mosquits han pujat de cota i afecten poblacions abans fora de risc.

Al continent europeu tenim un dels mosquits portadors de la malària (Anopheles atroparvus) que abans era habitual a casa nostra, però a mitjan segle XX el vam fer desaparèixer amb campanyes de fumigació i de drenatge a les zones humides i aiguamolls on proliferaven. El clima funciona afavorint l’increment de la probabilitat que hi haja infeccions ja que en el cas de la malària, les altes temperatures fomenten que hi haja més mosquits i patògens perquè s’escurça el temps necessari per a produir una nova generació; la humitat elevada allarga la vida dels mosquits i la pluja incrementa el nombre de tolls on poden pondre els ous; així la temperatura i les precipitacions afecten la supervivència i la reproducció d’insectes, bacteris i virus (inclosos els coneguts SIDA i grip).

En els països pobres l’efecte es doble: afavorint-ne la transmissió i col·lapsant els escassos serveis sanitaris. En les regions més riques en canvi la major mortalitat és provocada per malalties cròniques no infeccioses ja que els factors socioecònomics condicionen la vulnerabilitat de les persones davant els efectes del canvi climàtic; per això l’escalfament global pot ser una de les causes d’un agreujament de la pobresa al Tercer Món. A Malàisia ja s’han triplicat les visites mèdiques.

La molècula O3 també és un factor important a tenir en compte, ja que també agreuja l’escalfament global i per tant la nostra salut. L’ozó és un contaminant secundari que es forma a partir de reaccions fotoquímiques activades per llum solar quan coexisteixen els òxids de nitrogen, els compostos orgànics volàtils i una radiació intensa al llarg d’un període de almenys 2 hores. Per això el major risc d’ozó troposfèric es registra al nostre territori a la primavera i estiu. El grau elevat d’ozó troposfèric en dies de molta calor provoca tos, irritacions a la faringe, la gola, els ulls, dificultats respiratòries, disminució del rendiment físic, empitjorament de la funció pulmonar, exacerbació de l’asma i malestar general. La disminució de la capa d’ozó pels CFC exerceix un risc directe sobre la generació de càncers de pell i melanomes malignes, cremades i fotodermatosi, i incidències a la salut dels ulls; queratitis i conjuntivitis actínica aguda, càncer de còrnia, generació macular, etc. Tampoc cal ser tant catastròfic i sensacionalista: el protocol de Montreal de 1987 ha fet que l’ozó es recuperés notablement, però no us enganyeu, el canvi climàtic va bon de veres des de fa dècades encara que a majoria de les persones no volen saber tan que passarà, sinó, què els passarà. Egoisme pur i dur.

Acabe en unes paraules de Ramon Folch:
“No es tracta de compatibilitat l’ecologia
amb el desenvolupament, sinó d’adonar-se
que el desenvolupament, o millor genuí
progrés, es basa justament en l’explotació
racional dels recursos ecològics”-.

Aquestes divertides aventures que podeu escoltar cada matí en M80 Radio al programa “No somos nadie”, tracten sobre una colla de 36 persones que van des de Madrid a Mojácar en autobús quan de sobte travessen un forat de cuc i apareixen en mitat de Sonora, desert d’Arizona.

Sinó podeu sentir-les per la ràdio, podeu també descarregar-vos cada capítol ací i escoltar-lo des del vostre reproductor portàtil dalt del qualsevol medi de transport per contextualitzar-se; no val això d’escoltar-ho en casa des de l’ordinador, al no ser que viviu en un medi de transport (caravana, nau espacial, closca de tortuga, etc).

En cada portada, que per cert és d’alguna revista de ciència ficció americana que va tenir èxit ja fa alguns anys, trobareu 2 capítols.

Gaudiu-los, i sort pels exàmens!!!

Un dia, de sobte, a l’hora de  l’esmorzar, va deixar anar tot d’una la frase següent:

- La llet crema.

- Però si tu no parlaves. Per què no has dit res fins ara? -van exclamar els pares, del tot perplexos.

- Perquè abans tot estava en ordre i controlat -va ser la resposta del petit Einstein.

50 científics de la UE, EEUU y Canadá estaran reunits en València fins dimarts per acabar el disseny. Diuen que aportarà noves claus sobre els orígens i l’evolució de l’Univers. A més a més, incrementarà 100 vegades el nombre de col·lisions que genera el SLAC, és a dir, serà molt exacte. Aquest complementaria al LHC, el gran accelerador de partícules del Laboratori Europeu de Física de Partícules CERN de Suiza i també ajudaria millor a entendre per què en l’univers predomina la matèria sobre la antimatèria, un enigma no resolt pel model estàndard de física de partícules.

En teoria, l’Univers deuria haver produït la mateixa quantitat de matèria que antimatèria, però no se’n ha trobat. La col·lisió entre ambdós fa que s’aniquilen, i el producte del xoc genera noves partícules com quarks, (que són part constituent dels protons i els neutrons del nucli del àtom), que es desintegren quasi a l’instant en tot just 1,6 picosegons.

Aquest encontre de grans científics organitzat pel IFIC o Institut de Física Corpuscular de València, un centre del Consell Superior de Investigacions Científiques i la Universitat de València (que esperem que els estudiants no participen o se’n sortiran les partícules rebotant pel circuit de F1), servirà per redactar l’informe definitiu que es presentarà a Brussel·les amb el fi d’obtenir el finançament per a la instal·lació de la investigació, uns 600 milions de euros, com aquell que diu.

En el meu poble sóc l’únic barber. Si m’afaito, llavors puc afaitar-me a mi mateix, per tant no deuria afaitar-me el barber del meu poble, que sóc jo! Però si per contra, no m’afaite, llavors algun barber m’ha d’afaitar però jo sóc l’únic barber d’allí!

L’emir va pensar que els seus pensaments eren tan profunds, que el va premiar amb la mà de la més virtuosa de les seves filles. Així, el barber As-Samet va viure per sempre feliç.”

Explicació a l’estil de Les mil i una nits de la Paradoxa de Russell. Es nota que s’acosten els exàmens…

Aquest text és una mena de memòria d’un treball-presentació fet per a l’assignatura d’Estructures Matemàtiques per a la Informàtica I, que alhora estava basat en el text “El secreto de Google y el Álgebra lineal” de Pablo Fernández Gallardo, professor de Matemàtiques en la Universitat Autònoma de Madrid. Quasi tot el que ací està escrit ho podreu trobar en aquest article.

Amb aquest escrit no pretenc atribuir-me mèrits impropis, únicament l’escric com a forma de repassar i fixar idees que he adquirit fent el treball per a l’assignatura.

Podeu descarregar l’article en PDF o el seu codi font amb l’arxiu TeX, les imatges EPS i el Notebook del Mathematica 6 (utilitze algunes ordres que sols estan a partir d’aquesta versió).

PS: Haig de dir que aquest article m’ha costat sang i suor. Si veieu qualsevol errata no dubteu en comunicar-nos-ho. Feliç any nou!

El primer i segon fragment que us presente a continuació formen part d’un pròleg català de Gabriel Alomar que ens presenta un preàmbul dramàtic però, esplèndid. Constitueix un 25% del llibre: per això té un gran pes material i moral. El primer parla sobre la gènesi i el segon sobre la relació entre els dos personatges principals de l’obra.

El tercer, en canvi, i per no fer més extens aquest post, us he deixat unes breus línies de George Sand que es troben al desenllaç del llibre i parla sobre la solitud.

” [...] En todos los grandes movimientos de renovación, de cambio de postura en la eterna evolución humana, los iniciadores se preocupan más de las destrucción de lo actual que de la creación de lo venidero; y es que, como la necesidad de la renovación antes se siente que se comprende, los poetas traen siempre en sus estrofas el primer impulso; y la destrucción es incomparablemente más poética que la edificación. [...]

[...] Invadidos ambos por la nostalgia de París y aislados entre los rencores de un pequeño mundo, su alma se nutría en el desprecio contra la humanidad inferior que les rodeaba; respiraban, como una compensación a su oscuridad pasajera, la evidencia de la propia superioridad. Ella, la Amante como no podía ver el mundo a través del cristal rosado de un amor feliz, el mundo de alrededor le parecía vil y despreciable; y él, a solas con el ensueño, con su amorosa pasión por la Noche, por la musa de velos negros que le dictaba melodías vedadas a los oídos profanos de los hombres, escuchadas como resonancias espirituales del silencio mismo, luchaba con la expresión imposible de la inexpresable vaguedad, del misterio que se escapa a la persecución misma del arte más elevado y más dúctil, del arte que sabe plegarse a todos los sentimientos y a todas las formas, a todos los movimientos y a todas las fantasías, como una nube que los vientos modelan acomodándola a las infinitas creaciones de un arte desconocido.

Y los dos, en la monotonía de su celda, en medio de la sucesión de los días iguales y cansados, quizá veían ir ante la presciencia de su imaginación, como una profecía, la visión de la gloria futura. [...]“-.

“[...] En los dias tormentosos de la juventud, se imagina uno que la soledad es el gran refugio contra los golpes, el gran remedio para las heridas del combate; es un grave error, y la experiencia de la vida nos enseña que alli donde no se puede vivir en paz con sus semejantes, no hay admiración poética ni goces de arte capaces de colmar el abismo que se abre en lo profundo del alma. [...]“-.

Pròleg de Gabriel Alomar
Un hiver à Majorque, per George Sand
Traducció de Pedro Estelrich
Edició de Jose Tous al 1932 a Palma de Mallorca

>> L’administració de Forat de Cuc us desitja: <<

*** Bon Nadal i Feliç Any Nou 2008!!! ;^) ***

- Val. Tenim problemes. Ja et vaig dir que tant de CO2 no podia ser bo.

- Mira la part positiva. Ja no ens haurem de preocupar de la grip aviària.

Extret de The scientific cartoonist.

El que no sap tanta gent és d’on prové aquest logotip. Conta la llegenda que fa referència a una poma que va ocupar un lloc important en la història de la informàtica (i no és la poma de Newton).

Alan Turing és, entre altres coses, un dels pares de la computació. La seva màquina de Turing és capaç de simular el comportament de qualsevol tipus d’ordinador. Alan Turing va ser qui formalitzà el concepte d’algorisme, que es la base dels ordinadors i de la matemàtica moderna. Turing també es dedicà al camp de la intel·ligència artificial (el famós test de Turing, que pot determinar si una màquina és intel·ligent o no, és un perfecte exemple).

Però sens dubte és famós pel seu treball en la Bletchey Park, una mansió anglesa que albergava l’equip més gran de criptoanalistes dedicats a desxifrar els missatges alemanys durant la II Guerra Mundial (principalment els missatges de la màquina Enigma).

Quan va acabar la guerra Turing tenia molta informació secreta sobre l’exèrcit anglès i per això se’l considerà perillós i fins i tot se’l perseguí degut a que era homosexual (en aquells temps estava perseguida en Anglaterra). Entre l’espasa i la paret, Turing havia d’elegir entre la presó i un tractament hormonal per “curar” la seva “malaltia”. I açò fou el que elegí.

Finalment, el 7 de juny de 1954, després de més d’un any de tractament amb estrògens (tractament que li provocà vàries alteracions físiques) morí al menjar-se una poma. Una poma enverinada amb cianur.

Uns parlen de suïcidi degut a la depressió produïda pel tractament hormonal, altres parlen d’un complot per assassinar-lo i silenciar així una persona que sabia massa. Però sa mare sempre digué que Turing deuria haver-se descuidat amb els productes del seu laboratori i s’enverinaria per accident.

Fos com fos, després de 42 anys de contribució a les matemàtiques i a la informàtica i una vida intensa (potser massa), el geni, com la Blancaneus, tancà els ulls per descansar.

Extret a partir de “Alan Turing y el logotipo de Apple“, publicat en GenCiencia el 12/12/2007.

Per accedir a les dades, el OS realitza 4 fases: seek, que es situa el capçal sota la pista correcta i tardarà un temps anomenat “seek time”; rotation latency, segona fase on el plat rota fins el sector desitjat (oscil·la entre 4.2 i 8.3ns); el temps de transferència, temps necessari per transferir un bloc de bits, (normalment un sector) que depèn de la grandària del sector, de la velocitat de rotació i de la densitat de gravació de les pistes; i la quarta, el temps del controlador que és el temps addicional per a realitzar operacions d’accés de E/S.

Comptat i debatut, el temps mig per a realitzar una operació de E/S, consisteix en la suma d’aquests 4 temps, més el temps d’espera (bàsicament depèn del diàmetre; menor diàmetre més velocitat de rotació) d’altres processos que utilitzen el disc [...]“-.

Estructura de computadors

Elements constitutius de la velocitat dels discs magnètics

Vinz, 12/12/06

Les dolentes llengües van definir el concepte Univers a partir del mateix origen que la paraula holy, la qual cosa reflecteix les profundes associacions místiques i metafísiques de la cosmologia. De fet, fins al segle XX, l’estudi de l’univers era objecte gairebé exclusivament de la religió. Amb això van construir la paraula wholly, que de l’anglès significa totalitat, literalment, el conjunt de les coses considerades com un tot. Així doncs, finalment van assignar a l’Univers com el tot més gran, i com ja sabeu els quals utitlitzeu el mètode científic, a partir d’aquesta idea s’origina altre concepte no menys important: La unitat, l’u. I amb això el buit (el zero).

Uns anys més tard es van formular diverses teories de l’origen de l’Univers, però, es van quedar amb la del Big Bang encara que la gent es va sentir molt desconcertada (àdhuc ara) per la creença que si l’univers està dominat per la força de la gravetat, deuria estar contraient-se, no expandint-se. Com força d’atracció, la gravetat fa que els objectes implosionen, no que facin explotar. Bevinguts a la paradoxa del gènesi. Quan Einstein va reemplaçar la teoria de la gravitació de Newton, 200 anys més tard, també es va sentir també torbat pel problema d’evitar el col·lapse de l’Univers. Però, la resposta tradicional deixa alguna cosa que desitjar. S’argumenta que l’explosió originària ha de ser acceptada com una condició inicial…això és un parany!

La pèrdua aparentment irreversible de calor en el forat reduïx l’entropia dels voltants, per això Bekenstein deduí que el forat mateix havia de contenir entropia que augmentava al devorar la calor de la caixa, salvant així la segona llei. A l’adonar-se que tota energia sacrificada incrementa inevitablement la grandària del forat negre, va concebre la idea que l’àrea de l’horitzó del forat és una mesura de la seva entropia, entropia que absorbeix indubtablement el dèficit causat per la irrecuperable pèrdua d’entropia normal en el forat. Els problemes sorgeixen del fet que al suspendre la caixa en posicions cada vegada més properes a l’horitzó, l’energia efectiva del seu contingut es reduïx a causa de l’enorme gravetat del forat. Així doncs, el contingut total d’energia de la caixa, inclosa la contribució de la seva massa en estat de repòs, calculada mitjançant E=mc^2, es reduïx a zero. Com diria Punset, “Oi que ès fantàstic?”

La moralitat d’aquesta rondalla és que en el forat intervenen branques completament distintes de la física: la gravetat, per a la formació del forat; la mecànica quàntica, que fa que el forat brille i que emeti radiació calòrica; i finalment la termodinàmica, que regula l’intercanvi d’energia entre el forat i el seu entorn. Aquest és un bon exemple de com la física s’articula coherentment. Si no coneguéssim la mecànica quàntica i tinguéssim només les lleis de la gravetat i els forats negres a la nostra disposició, haguéssim arribat a la conclusió que alguna cosa estava malament.

Aquestes petites dosis de física són les quals ens fan reflexionar que “quant més comprensible ens sembla l’Univers, més mancat de propòsit ens sembla també.” (Steven Weinberg)

>Good morning in the morning!
>Bon dia, pel matí!

>I shit in the salad sea!
>Me caguen en la mar salá!

>Reballs how much water is falling down!
>Recollons quina aigua cau!

>Che, today are we going to see the gunpowderdisplay?
>Che, hui anem a vore la mascletà?

>And now what are we doing with the stock liquid?
>I ara què fem del caldo?

>The thing has testicles!
>Té collons la cosa!

>Every rock makes wall.
>Tota pedra fa pared.

>The mother who goes!
>La mare que va!

>And the father who comes back!
>I el pare que ve!

>It rains a little bit, but although it rains a little, it rains enough.
>Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou.

>Take the candle because the procession is long.
>Agarra el ciri que la processó és llarga.

>That one who is not, does not find himself.
>Qui no està, no es troba.

>I would like to see you by a little hole!
>M´agradaria vore´t per un foradet!

>Give the trompa back to the boy!
>Torna-li la trompa al xic!

>The mother who has give birth!
>La mare que t’ha parit!

>Ai if your you wanted and I left myself.
>Ai si tu volgueres i jo em deixara.

Obvi, o no? xD Espere que paseu un bon pont!

Los “miembros indefensos de la población civil” als que fa referència Einstein en aquest article són ell mateixa, qui va rebre molts atacs en 1920 i en 1933. Així ho fiu l’Associació Americana de Dones Patriòtiques, que exigí al govern que prohibira a Einstein l’entrada en Estats Units, al·legant que era un comunista perillós.

Actualment, aquest extret, el podeu trobar (traduït per Sara Gallardo i Marianne Bübeck) en Mein Weltbild, recopilatori que conté articles, cartes, reflexions i altres textos breus que va escriure Albert Einstein en moments delicats de la seva vida.

Doncs bé, pareix ser que els primers traductors de llibres i manuals de programació en espanyol no degueren de tenir en compte una d’aquestes false friends: library. Perquè la traducció és biblioteca i no llibreria (que és bookshop), que és com se sol traduir i com està estès el terme entre la comunitat informàtica.

En informàtica, una biblioteca (o llibreria) és una col·lecció de procediments, funcions, constants, etc; agrupades en un arxiu per tal de que puguen ser utilitzades per diferents programes.

Siga com siga, la llengua la fa l’ús i no vaig a ser jo qui em pose a corregir als traductors, que en saben molt d’aquestes coses. Sols deixar constància d’aquest fet, si més no, curiós.

[+] Llistat de false friends.
[+] Definició de biblioteca en la Wikipedia.

La diabetis mellitus de tipus 1 (a partir d’ara DM1) pot ser causada per versions defectuoses de dos gens que normalment ajuden al cos a combatre infeccions.

Joanna Howson, del Cambridge Institute for Medical Research, i altres investigadors creuen que variants defectuoses de HLA-A i HLA-B dirigeixen al sistema immunològic a destruir l’illot de cèl·lules productores d’insulina. Usualment els dos gens són components del MHC1.

L’equip trobà que la classe de cèl·lules immunitàries coneguda per atacar els illots de cèl·lules foren activades pels MHC1. Tenint algú les dues variants pot desenvolupar la DM1 en 50% de probabilitats.

Encara que diversos gens estan associats amb el desenvolupament de la malaltia, són els gens MHC1 els que controlen el sistema immune i que influeixen en el procés auto-immunològic de destrucció de les cèl·lules beta pancreàtiques. Aquests gens permeten el reconeixement de substàncies químiques com pròpies o estranyes, segons les proteïnes trobades en la superfície cel·lular de les mateixes.

Els gens MHC1 codifiquen molècules que estan sobre la superfície de cèl·lules presents en el sistema immune, donant a aquestes cèl·lules una identitat que altres cèl·lules sanguínies, els limfòcits T, són capaces de reconèixer com “legítima” o pròpia. Depenent de la pertinència “legítima” de la cèl·lula trobada, el limfòcit T s’activa o no, és a dir, envaeix i ataca o no. En la glàndula timo, que és on el sistema immune aprèn a tolerar-se a si mateix, els limfòcits T s’activen quan reconeixen un auto-antígen. L’activitat dels limfòcits T i les auto-lesions efectuades per aquests, són els agents operatius en les malalties auto-immunes com la DM1. Per tant un gen que tinga un efecte crític sobre els limfòcits T realitzarà un rol influent en les esmentades malalties.

Nota: Aquest article és una traducció/ampliació/adaptació de l’article “Type 1 diabetes genes identified“, aparegut en la revista New Scientist i altra informació extreta a partir de la Wikipèdia una bona cosa d’informació que he anat recollint durant els últims mesos sobre la malaltia. La traducció ha estat feta un poc al vol per ser una novetat d’última hora i prou important (com veieu l’article del New Scientist tampoc dóna massa detalls), per favor, per qualsevol error no dubteu en notificar-ho.

La glucosa i la fructosa són metabolitzades en el fetge. Quan hi ha massa sucre en la dieta, el fetge els converteix en lípids. Utilitzant ratolins i cultius de cèl·lules de fetge humà, els científics van descobrir que l’augment de la producció de lípids detenia un gen cridat SHBG (Sex Hormone Binding Globulin, globulina transportadora d’hormones sexuals), reduint així la quantitat de proteïna SHBG en la sang. La proteïna SHBG ocupa un paper fonamental en el control de la quantitat de testosterona i estrògens disponible en el cos. Si hi ha menys proteïna SHBG, llavors més testosterona i estrògens s’alliberaran al cos, fet que s’associa amb un major risc d’aparició de granets, d’infertilitat, d’ovaris poliquístics, i de càncer uterí en les dones amb excés de pes. Una quantitat anormal de SHBG també altera el delicat equilibri entre l’estrogen i la testosterona, que es associat amb el desenvolupament de malalties cardiovasculars, especialment en les dones.

“Hem descobert que els baixos nivells de SHBG en la sang d’una persona signifiquen un estat metabòlic del fetge desequilibrat -a causa d’una alimentació inadequada o d’alguna cosa intrínsecament dolenta per al fetge- molt abans de que apareguen símptomes de cap malaltia”, diu el Dr. Geoffrey Hammond, investigador principal de l’estudi, director científic del Child & Family Research Institute de Vancouver i professor en el Departament d’Obstetricia i Ginecologia en la University of British Columbia.

“Amb aquest nou descobriment, podem utilitzar la SHBG com a biomarcadors per a la vigilància de la funció hepàtica abans (i millor) de què els símptomes apareguen”, diu el Dr. Hammond , també investigador de la Tier 1 Canada Research Chair in Reproductive Health. “També podem utilitzar-lo en l’estudi de la eficàcia de dietes i medicaments destinats a millorar l’estat metabòlic del fetge.”

Els metges solien mesurar, tradicionalment, la SHGB en sang d’un pacient per determinar la quantitat de testosterona. Una informació fonamental per al diagnòstic de trastorns hormonals. A més, els nivell de SHBG s’empren per saber el risc que té una persona de desenvolupar diabetis de tipus 2 i altres malalties cardiovasculars.

El descobriment dissipa la hipòtesis de què massa insulina redueix la SHBG, opinió que sorgí a causa de l’observació de l’excés de pes en persones amb diabetis que presenten alts nivells d’insulina i baixos nivells de SHBG. Aquest nou estudi demostra que la insulina no té la culpa, i que en realitat és cosa del metabolisme hepàtic.

Aquesta investigació fou suportada amb una donació dels Canadian Institutes of Health Research, la Michael Smith Foundation for Health Research, i el BC Children’s Hospital Foundation.

Nota: Aquest article és una traducció més o menys lliure de “Too Much Sugar Turns Off Gene That Controls Effects Of Sex Steroids“, aparegut en la revista electrònica Scientific Daily. Si detectes cap error en la traducció no dubtes en deixar un comentari notificant-ho.

La resposta: la grossor és igual a 0.91 vegades (aproximadament) la distància entre la Terra i la Lluna.

(((2^42)*0.08)/(10^3))/(384400000)=A

A=0.9153062458 vegades la distància de la Lluna a la Terra.

Amb sort, no crec que dobles el foli més de 9 vegades (el rècord està en 12 vegades) encara que prengues el A0 o algun més gran encara (el tamany i el tipus de paper no importa) però si el doblessis 42 vegades (2^42) tindríem 4.398.046.511.104 capes que multiplicant-ho per 0.08mm i dividint-ho per la distància de la Terra a la Lluna ens surt l’anterior proporció.

Si volem calcular exactament les vegades necessàries per a que la proporció siga exactament 1:

A = 2*LN(96875)/LN(2) + 9 - 2*pi*î/LN(2) 

or A = 2*LN(96875)/LN(2) + 9 + 2*pi*î/LN(2) 

or A = 2*LN(96875)/LN(2) + 9

Açò és xavalla (o si ho preferiu, com al meu poble se’n diu: “brutea” o “malea“). En l’exemple tampoc es pren un nombre superior a 42 ja que si puguessis doblar el paper 43 vegades, la proporció seria 1.830612491; és a dir la funció de la proporció creix exponencialment i treus un sac de dígits que superen brutalment la distància de la Terra a la Lluna i sols et serveixen per anar a “Noche de Impacto”. Coi, i per què no es pren la distància de la Terra a l’estrela Spica que és lleugerament superior, si es que es vol impressionar al ninot?

Moralitat: “Desprèn-te de totes les impressions dels sentits i de la imaginació, i no et fiïs sinó de la raó”-. René Descartes

Exercici: Quants plecs d’un A4 (en una grossor de 0.08mm) fan falta per recórrer la mateixa distància i temps que un forat de cuc qualsevol, si en aquest es recorre A’ amb un temps de B’? Nota: Cal plantejar una funció de ambdues variables (temps=x i espai=y) i tenir agilitat en integrals triples per poder resoldre-ho. Algun friki s’apunta? :O

- Seven days without action. You can’t maintain discipline that way.

Mallow said icily:

-I can. There’s no merit in discipline under ideal circumstances. I’ll have it in the face of death, or it’s useless. [...]“-.

Foundation (1953), The Merchant Princes;

Isaac Asimov

Sí; i 100 anys desprès, quan Hitler arribà al poder al 1933 així ho fiu, exactament al maig d’aquest any s’encenia la primera falla de llibres d’autors jueus o enemics del nazisme confirmant la cita anterior del poeta jueu alemany Heinrich Heine (“Qui crema llibres, acaba tard o d’hora cremant homes”) que trobem a la seva tragèdia d’Almansor.

L’església catòlica ja cultivava la seva amistat amb les arrels de la ciència amb l’ajuda d’un index expurgatorius en el librorum prohibitorum et expurgatorum; que no era més que una llista negra d’aquelles publicacions catalogades com llibres (incloent-hi tractats d’astronomia, medicina, anatomia, física, química i altres grans camps de la ciència) satànics (com deien en aquells temps) per a la fe. Però, com és possible que durant més de 700 anys el fulgurant i genial argument que “justifica” l’extermini de cultura (i a vegades extermini de persones) així com el despietat odi rebut per part de la comunitat científica sigui que, els continguts d’aquests foren perniciosos per…ehm..la fe? Per favor.

Tampoc fa falta recordar altres fogueres (no precisament celebrant Sant Josep, ni Sant Joan ni Santa Maria Magdalena) i assassinats d’acadèmics com en China l’any 212 a.C. (soterrant intel·lectuals vius), la gran cremà dels llibres de alquímia de l’enciclopèdia d’Alejandría pel bon home Diocleciano, les grans falles nacionalsocialistes (entre 1930 fins a 1945), les 15.000 còpies convertides en cendra de Les aventures de Miguel Littín clandestino en Chile (per Gabriel García Márquez) al febrer de 1987 pel ministeri d’interior de Chile (sota ordres de Pinochet) i un llarg etc. Un exemple clar del paper que juga la política i els mitjans de comunicació.

Censura. Fins i tot a la RAE li costa definir-la. A mi, se’m trenca el cor cada vegada que sento aquest substantiu sortir de la boca d’algú. En canvi, qualsevol entitat política, religiosa (catòlica o no) o d’estructura piramidal jerarquitzada, no utilitza aquest concepte (així com el seu sinònim “negar la llibertat d’expressió”) en cap conversa per mantenir consistent algun interès propi. Encara que no parlen d’ella, malauradament, la practiquen, la practiquen i amb ganes però, l’alè que queda desprès d’aquesta, és com el darrer radiant Sol d’un irracional i despietat xàfec.

Y Dios dijo: “Haya un firmamento entre las aguas, que separe las unas de las otras”; y así fue: Dios hizo el firmamento separando por medio de él las aguas que hay debajo de las que hay sobre él. Dios llamó al firmamento cielo. Hubo tarde y mañana: día segundo.

[…] Y Dios dijo: “Reúnase en un solo lugar las aguas inferiores y aparezca lo seco. Produzca la tierra vegetación: plantas con semilla de su especie y árboles frutales que den sobre la tierra frutos que contengan la semilla de su especie”. Hubo tarde y mañana: día tercero.

[…] Y Dios dijo: “Haya lumbreras en el firmamento que separen el día de la noche, sirvan de signos para distinguir las estaciones, los días y los años, y luzcan en el firmamento del cielo para iluminar la tierra”. Hubo tarde y mañana: día cuarto.

[…] Y Dios dijo: “Pulule en las aguas un hormigueo de seres vivientes y revoloteen las aves por encima de la tierra y cara al firmamento del cielo. Sed fecundos, multiplicaos y llenad las aguas del mar, multiplicaos y llenad las aguas del mar, y multiplíquense las aves sobre la tierra”. Hubo tarde y mañana: día quinto.

[…] Y Dios dijo: “Hagamos al hombre a nuestra imagen y semejanza. Domine sobre los peces del mar, las aves del cielo, los ganados, las fieras campestres y los reptiles de la tierra. Sed fecundos y multiplicaos, poblad la tierra y sometedla; dominad sobre los peces del mar, las aves del cielo y cuantos animales se mueven sobre la tierra. Yo os doy toda planta semenífera que hay sobre la superficie de la tierra y todo árbol que da fruto conteniendo simiente en sí. Ello será vuestra comida. A todos los animales del campo, a las aves del cielo, y a todos los reptiles de la tierra, a todo ser viviente, yo doy para comida todo herbaje verde”. Hubo tarde y mañana: día sexto.

Así fueron acabados el cielo y la tierra y todos sus elementos. Dios dio por terminada su obra el séptimo día, y en este día descansó de toda su obra. Dios bendijo el día séptimo y lo santificó, porque en él había descansado de toda la obra de su actividad creadora. Tal fue el origen del cielo y de la tierra cuando fueron creados. […] >>

Génesis 1,1; Historia de los orígenes; La Santa Biblia

Summing…

At Day 1: Light.

At Day 2: The firmament of heaven.

At Day 3: Separation of water and land, created plant life.

At Day 4: Sun, moon, and stars.

At Day 5: Marine life and birds.

At Day 6: Land animals, and man and woman.

At Day 7: The seventh day is reserved for rest (Sabbath).

I’m speechless. That’s really wild & impressive, doesn’t it? Definitely, a great tale for the sci-fi. But it isn’t a story. It’s a universe creation theory accepted by more than 75% of population, just like underestimated climate change. Sad. But the question is: when was drug created?

At Day 0: […] And God said: “Let there be drug!”…and there was drug.

Un d’aquests projectes eixelebrat fou l’anomenat “Raig de la Mort”. Tesla pretenia vendre aquest invent al govern dels EUA per utilitzar-se en cas de defensa (i això ho va deixar ben clar: sols podria ser usat per defensar-se i no per atacar).

L’arma es basava en la propietat conductora de la ionosfera i en la resonància Schumann. Amb aquesta arma, Tesla assegurava que podia enviar un raig capaç de destruir avions a 400 quilòmetres de distància. En una carta al president dels EUA a inicis de la Gran Guerra, Tesla assegurava que havia aconseguit destruir àmplies regions de terreny amb el seu raig.

Segons conta la història, Robert Peary, un amic de Tesla, havia de fer una expedició al pol Nord. Tesla li digué que li enviaria una senyal quan el seu amic estigués en l’àrtic. La senyal mai arriba a Peary, però el dia que aquest conquistava el pol Nord, en Sibèria foren arrasats 2150km² de bosc a causa d’una misteriosa explosió (que superava a la bomba nuclear d’Hiroshima i igualava a la de Nagasaki). L’ona expansiva aconseguí tombar a gent i trencar vidres a 400 quilòmetres de distància de la zona afectada.

L’explosió fou detectada per nombrosos sismògrafs i fins i tot per una estació barogràfica al Regne Unit degut a la pertorbació que es va produir en la pressió atmosfèrica.

I durant diversos dies les nits eren brillants a Rússia i part d’Europa i es podia llegir de nit sense necessitat de llum artificial; fins i tot, els observatoris del Mont Wilson i l’Astrofísic del Smithsonian van registrar una reducció de la transparència atmosfèrica durant molts mesos.

A partir d’ací s’inicià una investigació per esbrinar els fets ja que de l’explosió no havia cap rastre. No hi havia cap cràter, ni radiació, ni res de res, sols una gran zona incinerada. Les teories foren vàries: un cometa, una arma nuclear, un forat negre, una bomba d’hidrogen natural, antimatèria, OVNIs, … i Tesla.

Recentment, investigadors italians que examinaren l’àrea afectada en l’any 1999, han anunciat que trobaren un cràter que s’associa a l’explosió en un riu de aprop.

Partint d’aquest descobrint que indica que l’explosió fou causada per un objecte extraterrestre, investigadors polonesos han emprant simulacions matemàtiques per reconstruir l’explosió “marxa enrere” i esbrinar així el pare del meteorit culpable d’aquest esdeveniment.

A partir de l’angle i la velocitat de col·lisió, els científics simularen possibles velocitats i òrbites de l’objecte en l’espai i contrastaren les dades amb tots els asteroides i cometes que haguessin estat prop de la terra en els últims 20.000 anys. No està clar qui fou el pare, però la llista s’ha “reduït” a 130 sospitosos.

“Creiem que el TCB es va originar com resultat de la fragmentació d’un únic cos: un estel o asteroide. En el nostre estudi vam concloure que és més probable que anés un asteroide. No podem assenyalar un concret; sinó que tenim diversos candidats per al pare de Tunguska, i l’asteroide 2000 WK63 és un exemple“, diu el cap del projecte.

La qüestió encara està en saber si el pare del meteorit fou un cometa o un asteroide i si aquest ja s’ha descobert.

Tot un cas de pel·lícula.

 [ Visto en: Microsiervos.com ]

Quan sorgí l’Homo Sapiens, s’originà la bellesa com un objecte de culte; per a decorar les seves coves utilitzaven artefactes inútils que simplement servien per a decorar. En l’antiguitat clàssica és va discutir molt constituint-la com una qualitat anomenada harmonia des d’un punt de vista objectiu, però més tard en la ignorància de l’Edat Mitja, la bellesa depenia de la intervenció de Déu, era una creació divina. Finalment al segle XVIII, aquesta és va percebre com l’emoció que desperta en nosaltres i no pel que es puga percebre de l’objecte en si mateix. Ací rau el punt d’inflexió entre la objectivitat i la subjectivitat.

En canvi, Kant la considera desinteressada, universal i amb finalitat en sí mateixa, estimulant així l’idea de formalisme: la bellesa de l’obra radica en la pròpia forma. A més Kant il•lumina la situació actual de la bellesa: va separar els conceptes de la bellesa i el sublim. El sublim és una categoria estètica que consisteix en una bellesa extrema, capaç d’arravassar a l’espectador a un èxtasis més enllà de la seua racionalitat o inclús provocar dolor per ser impossible d’assimilar. Encara que ambdós denoten un plaer, l’estimulen de manera diferent, identificant-los com un plaer positiu i un plaer negatiu. La bellesa és lo femení, el dia, i lo sublim és lo masculí, la nit. La bellesa impulsa la vida, lo sublim satisfà la imaginació; sorgeix com l’extrem de lo bell, la seva mort.

Pel que fa a la ciència, tot açò genera una adorable equació: bellesa=veritat. Per això aquestes mai miren, més bé, són mirades. A l’embriogènesi heretem unes 200 mutacions malignes dels nostres avantpassats i afegim unes quantes més nostres de collita pròpia; una persona bonica ho és perquè ha heretat un nivell de mutacions lesives inferior al terme mitjà. El que no s’explica és com no ha desaparegut l’espècie en la deformitat i l’anomalia que cada instant generem en la nostra descendència genètica. Però, arrancant els pètals, no es lleva la bellesa d’una flor.

Blade Runner (1982 ), dirigit per Ridley Scott

BOINC és un programa d’ordinador, desenvolupat per la Universitat de Berkeley, que et permet col·laborar amb diversos projectes científics utilitzant la Volunteer computing i la Grid computing. En definitiva, el que fa el programa és utilitzar part dels recursos del teu ordinador per col·laborar amb els càlculs i/o emmagatzematge de dades de projectes científics (això depèn del sistema distribuït que utilitza el projecte).

Amb aquest programa podràs participar en projectes científics de tot tipus: Biologia, medicina, física, química, matemàtiques, geologia, etc… Entre aquests projectes destaca SETI@home, el famós projecte que intenta trobar resposta a la pregunta “estem sols?”. També pots col·laborar amb la recerca de púlsars (Einstein@home), trobar cures per a malalties humanes (Rosetta@home), predir el clima del segle XXI (Climateprediction.net), trobar un model que descriga el més fidelment l’Univers (Cosmology@home), trobar nombres primers (PrimeGrid), inclús ajudar al CERN amb el seu Large Hadron Collider (LHC@home) i molts més projectes.

Descarregar, instal·lar i utilitzar BOINC és senzill, molt senzill i el pots utilitzar amb Windows, Mac OSX, Linux, o qualsevol altre sistema operatiu a partir del seu codi font (BOINC és software lliure).

Segons les estadístiques sols l’1% dels ordinadors s’utilitzen en la computació distribuïda i amb tan sols aquest insignificant percentatge ja sa superat la potència de càlcul del superordinador més potent del món. Imagineu que podríem fer tots junts.

Diversas aplicaciones podrían derivarse de este invento, por ejemplo, en cirugía endoscópica (con ayuda de un endoscopio o instrumento en forma de tubo, que contiene una luz y una óptica), en la que la cirugía está guiada por imágenes de resonancia magnética (MRI) y cuyo problema radica en que los intensos campos magnéticos generados por el escáner MRI afectan a las herramientas empleadas en dicha cirugía, que a su vez pueden distorsionar las imágenes. [...]

En el caso de que dicho agujero de gusano operase con objetos de nuestra vida cotidiana, es decir, franjas visibles del espectro electromagnético, si el observador mirase desde uno de los extremos, vería una versión distorsionada de lo que está en el otro extremo. Por otro lado, dependiendo de la longitud del túnel, y de la manera en la que la luz rebota dentro del mismo, el espectador podría ver, bien una realidad distorsionada, o simplemente un indescifrable remolino de luces y formas.

Este agujero de gusano electromagnético tendría así aplicaciones que suenan a ciencia ficción. Por ejemplo, si los metamateriales empleados en el tubo pudieran desviar todas las longitudes de onda de la luz visible, podrían utilizarse para fabricar dispositivos de televisión en tres dimensiones. [...]“-.

Llegir + >>

Olga Castro-Perea
Tendencias Tecnológicas; Viernes 19 de Octubre del 2007

Maria Josep Picó
Levante; Dissabte, 20 d’Octubre del 2007
[versió original en castellà]

Malauradament, hi ha en nosaltres tant de pecat original, que el mal ens atrau. Destruir és més fàcil i molt més espectacular que crear. Ens morim de por davant destruccions còsmiques, ara bé, sentar-se en una habitació obscura i compondre un “Concert de Brandeburgo“ o escriure “El Quixot“ no dona peu a titulars ni tampoc a estroboscòpics flashos sensacionalistes informatius. Dissortadament, l’opuscle de la violència atrau a tothom perquè desprèn miasmes de la perversa transgressió original com un cartró de ous podrits.

t=període orbital; w=velocitat angular; v=velocitat; pi=3.1415…; F=força total; r=distància entre 2 planetes; M=massa1; m=massa2; a(n)=acceleració normal; F=ma; a(n)=(v^2)/r; v=wr; w=2pi/t;

F=GMm/(r^2);GMm/(r^2))=m(v^2)/r=m((wr)^2)/r=m4(pi^2)r/(t^2);

(t^2)/(r^3)=4(pi^2)/(GM)=K, constant de proporcionalitat

La segona llei de Kepler diu que els planetes no es mouen al voltant del Sol (o al voltant de l’astre de major massa d’un sistema) amb una velocitat uniforme, sinó que es mouen més ràpidament quan estan més pròxims, que quan estan lluny. Açò es comprova fàcilment calculant les dues àrees (una quan l’objecte d’estudi està aprop de l’astre de massa més gran i l’altra quan està lluny) que hi han entre l’el•lipse i l’astre de massa major, en un instant de temps donat; ja que ambdós superfícies són iguals.

Encara que la sepultura de Kepler va ser arrassada per la guerra dels 30 anys, es conserva un bonic epitafi que honra la seva mort. En ell es pot llegir:

<<Vaig mesurar els cels i ara mesure ombres.
La meva ment tenía per límit els cels,
el meu cos descansa tancat en la Terra>>
Johannes Kepler (1571-1630)

Dr. House (Hugh Laurie)

A Clockwork Orange, Anthony Burgess (1962)

Leucòcits(=glòbuls blancs):
· Limfòcit: En el seu citoplasma s’observa un anell perifèric blau. Són les cèl•lules encarregades de la immunitat: produïxen anticossos i cèl•lules anormals. Són els leucòcits més petits.
· Monòcit: Presenta un nucli paregut a un ronyó. Circulen pel torrent sanguini durant 24 hores i després emigren a diferents teixits convertint-se en macròfags. S’encarreguen de fagocitar microorganismes o restes cel•lulars. Són els leucòcits més grans.
· Neutròfils(=micròfag): El tipus més abundant de glòbul blanc en la sang humana. S’encarreguen de fagocitar; de detenir o alentir l’acció d’agents infecciosos i materials estranys.
· Eosinòfils: Tenen un nucli bilobulat. Són cèl•lules fagocitàries. S’encarreguen de regular les reaccions al•lèrgiques i de hipersensibilitat.
· Basòfils: Tenen un nucli bilobulat. Participen de forma activa en la resposta immunitària.

Trombòcits(=plaquetes): Són petits fragments cel•lulars encarregats de desencadenar el procés de coagulació per la seva capacitat d’agregar-se entre si en resposta a un estímul. Es formen en la medul•la òssia a partir dels megacariòcits.

Plasma(sanguini): Porció liquida en la sang en la qual estan immersos els elements anteriors. És salat i de color groguenc translúcid.

Estadísticament…
leucòcits= limfòcits(28%)+monòcits(6%)+neutròfils(62.5%)+eosinòfils(3%)+basòfils(0.5%)
elements sang (formes/figurats)= eritròcits(96%)+leucòcits(1%)+trombòcits(3%)
plasma=aigua(91%)+proteïnes(5%)+altres(4%;hormones+electròlits+etc)
sang=pes_humà(7%)=elements sang(45%)+plasma(55%)

Exercici; qui és qui?

-> llengua={català/valencià} OR {castellà} OR {anglès}
-> llicència={attribution} AND {non commercial} AND {share alike}

Esperem que la intenció per estandarditzar i difondre el coneixement científic faci un accés a la ciència més factible

El sentit de la vida.

Tot el que he dit de l’Univers pot aplicar-se de igual manera i amb la mateixa argumentació a la vida. Però que és el que passa si fem això, si apliquem l’atzar, la probabilitat, la inseguretat a les nostres vides? Ens esglaia.

Busquem en Déu, en la fe, un sentit a la nostra vida. Nosaltres, el més importants de les nostres vides no podem acceptar que no som ningú, que no som res, que la nostra existència és producte de l’atzar. Podríem ser una bola més de la caixa, però no ho som. Hem sigut elegits. Des de sempre l’home s’ha cregut centre de l’Univers i nosaltres centre de les nostres vides.

En algun apartat racó de l’univers centellejant, estès en innumerables sistemes solars, va haver una vegada un astre en el que animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou el minut més superb i fal·laç de la “Història Universal”: però, a fi de comptes, sols un minut. Després de breus respiracions de la naturalesa l’astre es gelà i els animals intel·ligents van haver de perir.

Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, de Friedrich Nietzsche.

Busquem l’ordre (”primer va açò i com a conseqüència unes altres”), causalitat al cap i a la fi, perquè tenim por de la mort. Perquè la nostra vida (la nostra!) no es pot resumir a néixer, créixer, reproduir-se i morir. Ha d’haver alguna cosa més. Hem d’estar ací per alguna cosa. Hem vist que això és absurd.

Sols podem conformar-nos amb crear-nos un xicotet objectiu, camí a seguir, però tenint sempre present que no és res més que el nostre camí, el que nosaltres hem elegit. Això no li lleva bellesa a la vida, ans al contrari, la fa més bella: la llibertat humana ja és possible amb l’atzar. Som lliures. No podrem fer tot el que vulguem, però podrem fer tot el que som capaços de fer (ara tindrem a les nostres mans l’elecció de fer coses bones per a les altres persones o no, serà la nostra elecció i sols serem responsables davant nosaltres mateixos).

Deixeu-me acabar amb aquestes paraules de Richard Dawkins que resumeixen a la perfecció tot el que he dit a l’article.

Anem a morir, i això ens fa afortunats. La majoria de la gent mai va a morir, perquè mai va a néixer. El nombre de gent que podria estar ací, en el meu lloc, supera en número als granets d’arena del Sàhara. Si pensa en tots els modes en què els nostres gens poden permutar, vostè i jo som grotescament afortunats d’estar ací. El nombre de successos que van haver de succeir per a que existim; tenim el privilegi d’estar vius, i deuríem aprofitar al màxim el nostre temps en aquest món.

The virus of faith (El virus de la fe), de Richard Dawkins.

            Els investigadors diuen que una explosió estelar supernova ocorre una volta cada 1000 milions d’anys. La Terra té 4.5 vegades aquesta edat. Si hi haguera un supernova a 32 anys llum, tardaríem en saber-ho 32 anys. No podríem saber (per les qüestions clàssiques de la insuperable velocitat de la llum) que està de camí abans d’haver passat el temps esmentat. Però, el problema més gros de tots, és que un supernova a menys de 32 anys llum de la Terra, ens conduiria a unes conseqüències nefastes; la o3 lens (la capa d’ozó) desapareixeria i nosaltres quedaríem exposats als rajos gamma i ultraviolats. Açò mataria la vida fent una gran barreja (format c:\ + enter), i per tant, tardaria molt de temps en regenerar-se la vida altra vegada.

            Encara que no pareix haver moltes estreles tan aprop

L’origen de l’Univers.

Veiem ara quina relació hi ha entre l’atzar i l’origen de l’univers i el de la vida.

Imaginem que esta sèrie complicada d’objectes [es refereix a La Lluna, el Sol, els planetes...] en moviment que constitueixen “el món” és alguna cosa pareguda a una gran partida d’escacs jugada per déus, i que nosaltres som observadors del joc. Nosaltres no sabem quines són les regles del joc, tot el que se’ns permet fer és observar les jugades. Per suposat, si observem durant el temps suficient podríem arribar a captar finalment algunes de les regles. Les regles del joc són el que entendem per física fonamental. No obstant, tal vegada ni tan sols coneixent totes les regles seríem capaços d’entendre perquè s’ha fet un moviment particular en el joc, per la senzilla raó de què és massa complicat i les nostres ments són limitades. Si vostès juguen als escacs sabran que és fàcil aprendre totes les regles i, a pesar de tot, és a sovint molt difícil seleccionar el millor moviment o entendre perquè un jugador ha fet la jugada que ha fet. Així succeïx amb la naturalesa, sols que molt més, però almenys podem ser capaços de trobar totes les regles.

Sis peces fàcils. La física explicada per un geni, de Richard P. Feynman.

Per què fique aquest fragment? L’objectiu de la física no és conèixer el per què, sinó el com; i això és, simplement, perquè preguntar-se pel perquè de l’Univers no té cap sentit. Ho diu també, i molt millor que jo, el geni Stephen Hawking:

[...] sols en alguns pocs universos que són com el nostre es desenvoluparan sers intel·ligents que es faran la següent pregunta: per què és l’univers com el veiem? La resposta, aleshores, és simple: si fos tot diferent, nosaltres no estaríem ací!

Història del temps, de Stephen Hawking.

La pregunta de per què es va originar l’Univers no té sentit -però sí la de com- perquè és un fet atzarós. No té sentit per la mateixa raó que no té sentit preguntar-se per què ha sortit cara, o per què ha sortit creu quan llancem una moneda a l’aire. “Al principi”, podia ser tot com és o podia ser diferent, fifty-fifty.

Però podríeu dir, per què ha de ser un fet atzarós el perquè de l’univers? Està bé, anem a fer una demostració per reducció a l’absurd. Imaginem que no, que l’Univers té un perquè. Aquest perquè deuria respondre als desitjos d’algú o d’alguna cosa (vull dir que deuria ser conseqüència d’alguna cosa), diguem-li Déu, energia còsmica positivo-negativa, màgia, karma, o qualsevol altra fe; en definitiva, qualsevol perquè que no fos atzarós. Jo agafaré l’exemple d’un Déu, que és el més comú. I si acceptem que l’Univers té un perquè, permeteu-me que us pregunte per què.

Per què Déu (en el nostre exemple) hauria de crear un univers que funcionés sense la necessitat de la seva intervenció i sense que no pogués intervenir en ell una vegada creat (no oblideu el principi d’incertesa)? No seria anar en contra seva? Determina unes lleis atzaroses (fixeu-vos que atzar i determinisme són oposats)? La resposta podria ser: perquè sí. És una bona resposta, fifty-fifty també, igual que la moneda, podria ser així. Però tota aquesta sèrie de suposicions és innecessària. La navalla d’Occam, estimats lectors: Entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem (No ha de presumir-se la existència de més coses que les absolutament necessàries).

Amb la visió actual de l’Univers, Déu no és necessari. La física, la raó, l’home: han matat el seu creador. “Déu ha mort” deia el Zaratustra de Nietzsche. No, a Déu l’hem assassinat.

Continuarà…

Sembla un poc pretensiós l’article. Jo, un jove que “encara no ha eixit de l’ou” donant lliçons sobre la vida i volent solucionar un problema que existeix des de que l’home és home. No m’interpreteu malament, no és aquest el meu objectiu. El meu objectiu és convidar-vos a que compartiu aquesta reflexió amb mi, que reflexioneu sobre la vostra experiència i sobre les paraules dels mestres que apareixeran al llarg de l’article i que, a través dels comentaris, exposeu les vostres conclusions, contraargumenteu les meves i nosaltres fem el mateix amb les vostres. Això sí, demane per favor, que deixeu de banda els comentaris buits de contingut com “Estic d’acord!”, “Visca l’ateisme!”, “Déu et castigarà”, “No estic d’acord”, etc. Podeu utilitzar totes aquestes oracions i moltes més, això sí, per favor, que en tots els vostres textos aparega el nexe perquè.

L’atzar.

Actualment, totes -o quasi totes- les teories científiques contemplen l’atzar, la probabilitat. Des de la Síntesi evolutiva moderna, filla de la teoria de l’evolució biològica de Darwin (les mutacions genètiques en els individus són atzaroses) fins a la mecànica quàntica amb el principi d’incertesa de Heisenberg (no es pot determinar la posició i la velocitat d’un objecte amb certesa absoluta). És aquesta, la física, la que ens obri els ulls.

Un altre canvi molt interessant en les idees i la filosofia de la ciència que portà la mecànica quàntica fou aquest: no és possible determinar exactament el que va a succeir en qualsevol circumstància.

[... diferents capítols ...]

[...] la física ha abandonat el problema de tractar de predir exactament el que succeirà en una circumstància definida. Sí! La física ha abandonat. No sabem com predir el que succeirà en una circumstància donada, i ara creiem que és impossible, que l’únic que pot predir-se és la probabilitat dels successos diferents.

Sis peces fàcils. La física explicada per un geni, de Richard P. Feynman.

Per tant, si les partícules fonamentals estan subjectes a la probabilitat i tot està format d’aquestes partícules fonamentals, tot està subjecte a la probabilitat (està bé, potser la probabilitat d’un succés tendisca a 1, però el succés és, al cap i a la fi, probable, no exacte).

I que passa amb la causalitat? És tot casualitat? Evidentment no, les conseqüències d’un succés atzarós, casual o probabilístic, comporten a una sèrie de successos, també probabilístics, que són conseqüència dels primers i com no, modifiquen les probabilitats de cada succés possible.

És com si tinguérem una caixa plena amb el mateix nombre de boles negres i blanques. Si extraiem una bola sense mirar de la caixa i no la tornem a ficar dins, el succés (atzarós) haurà modificat la probabilitat dels futurs successos. Si en primer lloc havíem extret una bola blanca, ara serà més fàcil treure una bola negra, però no significa que no puguem treure una bola blanca. És qüestió d’atzar.

Segueix existent lloc per a la causalitat, però això sí, aquesta està subjecta a la causalitat.

Continuarà…

Stephen Hawking, a Brief History of Time
(traducció al castellà: David Jou)

Tu com ho faries? Go McClane! or die hard!

Imagina una caixa on l’interior hi ha un gat de Frederik Pohl, una botella de gas venenós i una partícula radioactiva en una probabilitat del 50% de desintegrar-se, tal que si la partícula es desintegra el gat mor al trencar-se la botella (per un mecanisme). Mentre no obrim la caixa, el gat està viu i mort al mateix temps, ara bé, si l’obrim, modificarem el seu estat: el gat estarà viu o mort únicament.

Aquest formalisme paradoxal de superposició quàntica afirma que el observador interactua amb un sistema alterant-lo i abolint qualsevol incògnita dicotòmica, conseqüència d’una naturalesa ondulatòria de la matèria. Aquesta teoria ens connecta amb la interpolació de molts mons paral·lels, és a dir, cada instant es genera un nombre infinit de tals universos.

Continuarem romanent en una histèrica dilació d’ensopegar amb un forat de cuc…

Les darreres setmanes indaguí, com suposo que ja has induït dels últims 2 posts, un camp no força explorat de la neurociència i de la psicologia molt maco, agraciat, bell i bufó: el son. Aquest singular endoll sinàptic l’examinarem des dels cridaners ulls de pantera de la ciència.

El son és un estat fisiològic que constitueix un període de descans del cos i de la ment, durant el qual la consciència i la voluntat són suspeses totalment (o parcialment a vegades i les funcions orgàniques són disminuïdes). Ull. No confondre amb el verb dormir. He observat que amb anglès i amb el català hi ha grans confusions amb tots els conceptes relacionats amb l’acte de fer un son (dormir), de fet en català s’utilitza poc, i quan s’utilitza, s’utilitza incorrectament. En alemany, francès, italià i castellà, en canvi, no. Cal diferenciar clarament els verbs despertar, dormir, dormisquejar o dormitar, adormir i somiar; i els sobretot els conceptes de la dormida, la somnolència, LA son i EL son; per continuar llegint. També és interessant conèixer els adjectius dorment, dormilec i dormitiu.

Analitzem com s’adorm un individu humà: poc a poc la contracció dels músculs i la mandíbula és relaxen. Els ulls descriuran una circumferència de menor radi fins arribar a un estat de tranquil·litat i relax. Si li tirarem una poalada d’aigua freda, l’individu et pegaria una pallissa i et diria que estava dormitant. Però si continuarem amb el procés, la activitat elèctrica del cervell augmentaria considerablement fins sincronitzar-se el zig-zag de la tensió cerebral amb el temps. La tasca de despertar al individu seria ara més difícil que en qualsevol altre moment. Passats 90 minuts, les circumstàncies canvien radicalment, l’individu es mou i el seu cervell dona una resposta quasi de vigília. La respiració és ràpida i irregular, s’accelera el ritme cardíac i per tant la pressió sanguínia. El penis experimenta una erecció i la vagina es fa humida. Les mans i el rostre tindran contraccions encara que la musculatura es trobe relaxada. Els ulls ara comencen a girar inconscientment i enèrgicament (fase REM). Si despertessis l’individu en aquests moments, et diria que estava dormint, tal vegada somiant. Al cap de 10 minuts d’haver arribat a aquest punt, es donaria la volta (sobre el llit) i tornaria a començar aquest procés cíclic (aproximadament 5 vegades).

Al gelar-se el nostre cos (quan està més gelat és 4 o 6 hores més tard d’haver-se gitat a les 23:15) és quan més ens costa despertar-nos; però si el cos està calent (a mitja tarda) costarà més adormir-se. Si algú es gita molt abans d’arribar al mínim, estarà dormint molt de temps fins que el seu cos augmente la temperatura. Pel contrari, qui es gita just abans d’arribar al mínim, no tardarà gens ni miqueta en despertar-se, però quan ho faci es sentirà tan descansat com si haguera dormit durant un llarg període de temps. Sí, estic parlant d’eixes llegendes urbanes que la gent ens refrega per la cara quan ha dormit la meitat de temps i està igual o més descansat. La migdiada no té res a veure, sols abrevia el repòs nocturn i ens ajuda a estar actiu i despert fins tard. Els metges no aconsellen fer la migdiada per dormir amb una qualitat major (aquesta depèn dels 2 estadis delta) ja que s’acumula cansament a llarg del dia i contribueix a fer un descans més plàcid . A més la sesta trastoca moltes vegades per complet el ritme circadià. Dona el mateix que la sesta sigui de mitja hora o una hora, l’efecte és el mateix. En canvi qui dorm poc per la nit, és sent esgotat al alçar-se. No es dorm més en funció de la duració de la vigília, quan la sobreexplotem; el cansament físic no profunditza ni allarga el son. Sols els deportistes dormen més quan es sotmeten a un dur entrenament durant el dia. Al igual que també la fam, una dolorosa operació o estrès conseqüència d’una llarga privació de el son provoquen, més hores de son i per tant ganes de dormir.

No confondre el son amb la paraula cansament. Provoca confusió al igual que amb anglès (tiredness & fatigue), perquè designa tant la necessitat de dormir com la fatiga o l’esgotament que no són estats equiparables en ningun sentit. Qui ha dormit bé i realitza un gran esforç físic o intel·lectual i es sent fatigat o esgotat, necessita descansar però no dormir, tal volta no podria ni fer-ho. Dormir tampoc exigeix un cansament previ. En anglès científic o tècnic s’utilitza el terme sleep propensity o somnolència. Dormir té la funció de segregar hormones sexuals, hormones de creixement que possibiliten el desenvolupament físic infantil i evita la degeneració dels teixits als adults. També, com que té lloc pel matí la major part de les divisions cel·lulars, durant el son eixes cèl·lules es carreguen la corresponent substància que constitueix la seva única font d’energia (ATP). En el curs del somni pareixen predominar els processos anabòlics, reconstructors i durant la vigília els catabòlics i desintegradors. Així doncs, l’objectiu del somni és la reparació i el repòs.

No dormir ens pot conduir a tremolors de les mans, visió doble, falta de reflexos, dificultat per a dur a terme tasques monòtones i de llarga duració, mal humor, irritabilitat i al·lucinacions. També una somnolència angoixada cada volta més difícil de resistir. Un nadó dorm no sols més, sinó de manera diferent a la d’un adult i aquest diferent a la d’una persona vella; però la mitja està en 7.3 hores, temps que dorm un terç de la població mundial en un marge d’una hora més o menys. Ningú pot dormir més de 16 o 17 hores seguides, ni tan sols Randz Gradner que al 1965 va estar 11 dies i 12 minuts despert, recuperant-se del esforç dormint 15 hores seguides. En tan sols 2 dies sense dormir es poden presentar tots els símptomes de demència que desapareixen desprès d’una nit de repòs. Ningú ha mort per no dormir (tan sols empitjorariem algunes funcions físiques i mentals) però la policia secreta alemanya ho utilitzava com una arma tortura i de redempció fins fa 50 anys.

Es pot aprendre durant el somni? La hipnopèdia que es reflexa a la clàssica novel·la del món feliç de Aldous Huxley no és certa. Dormint no es pot aprendre res, o quasi res d’estímuls externs, però si que pots aprendre de moralitats i lliçons que el teu cervell et planteja com sistema de autodefensa en diferents somnis. Açò ens condueix a una típica pregunta un tant filosòfica que tantes vegades he discutit amb el meu mestre: Sabem més del que sabem? Però la utopia de l’aprenentatge ja ens la presenten alguns dibuixos animats; a Futurama per exemple, mentre un cos dorm o reposa pot gaudir d’una connexió a la xarxa i que seria perfecte per aprofitar un terç més de la nostra vida. Necessitem saber com el cervell aprèn de diferents realitats (certes o no) algunes d’elles són somnis (seguits d’imatges i fenòmens psíquics sobrevinguts durant el son) que moltes vegades que creguem, hi són massa reals. Però, perquè ens els creguem exactament? Per l’alta definició i nitidesa dels factors sensorials, o perquè com a mínim no té més nitidesa que el món que penses que és real? No parle de matrix, però avui dia la tecnologia ens està apropant a una realitat on trobem parcel·les de realitat (televisions, ordinadors, etc). Arbres de cíclica realitat. No heu somiat mai que dormieu?

Com diu el títol del post; despertaràs somiant per poder dormir i somiar despert. Sí, sé el què he dit. Per això, la clau radica en saber si dormim perquè somiem o si somiem perquè dormim.

Gute nacht und schwarze süsse träume

Chapter I, Do Androids Dreams of Electric Sheep?, Phillip K. Dick

Els departaments de recursos humans de les multinacionals i consultors estratègics més innovadors i moderns estan copiant els seus grans nivells i esquemes d’organització i la manera de veure el món a través d’un cervell equivalent a la milionèsima part del d’un ser humà. Cap individu dels 5000 que formen la base de l’arbre de jerarquia té una visió global del sistema d’autoorganització a nivell individual; tampoc tenen enginyers d’urbanisme ni guardes ni ningun pla previ o superior (llevat la mare, sa reina; i algunes obreres que posseeixen una major musculatura al mesosoma; aquestes cuiden de la mare i estan especialitzades en l’arquitectura de la xarxa d’avencs i altres feines domèstiques) que coordine les seves activitats. Pensem. Si la formiga (o la gent) s’enamora d’un projecte col·lectiu, és a dir, aprenen xicotetes tasques tècniques desconeguen l’últim objectiu de tal projecte sense tenir superiors, es sentiran millor i seran per tant més eficaços sense interposar cap política; elles no han necessitat mai la política, per què nosaltres sí?

Aplicacions sobre açò són el tràfic de senyals en les xarxes de mòbils, els eficients dissenys de p2p, la coordinació digital del router que utilitza per connectar-se a Internet, i molts altres sistemes digitals i tecnològics, però el patró de comportament col·lectiu de les formigues també s’ha dut a terme al món de la economia, les empreses i grans projectes.

            Per cert la formiga ibèrica la podeu trobar a hormigas.org.

Per què cau un got a terra i es trenca i no és al revés, el got trencat es recompon i vola fins la taula? Això s’explica senzillament amb la segona llei de la Termodinàmica, no és necessari saber ni de Relativitat ni de Física Quàntica.La segona llei de la Termodinàmica ens diu que en qualsevol sistema tancat (inclòs l’univers enter) el desordre, o l’entropia, tendeix a augmentar en la línia del temps. Això significa que l’univers cada vegada està més desordenat.

Es pot dir que es veu el got caure de la taula i trencar-se perquè d’aquesta forma augmenta el desordre de l’univers, augmenta l’entropia. Quan el got està trencat els seus fragments estan desordenats. Si el got es recomponguera, disminuiria el nivell d’entropia a l’univers i això és impossible!

Aquesta setmana Eduard Punset entrevistava Benoît Mandelbrot; amb un intent de buscar la rugositat i la fragmentació. Ell li intentava explicar que quan ell estudiava, cap altre tenia els ulls posats sobre les fractals, per això no va competir amb ningú; tots preferien treballar amb lo simple, lo regular i permetent-se algunes irregularitats; com el triangle que es suau llevat 3 punts. Deia que el científic d’avui en dia estudia la naturalesa de forma selectiva, però en el cas de les matemàtiques, és a dir la geometria fractal, les rugositats també havien passat per mans d’artistes inconscientment com el famós pintor Hocusai. Aquest deia que un arbre es compon d’altres arbres molt minuts. Però també les fractals s’han trobat al llarg de l’història en l’art de qualsevol civilització com l’oriental en l’escriptura. Mandelbrot deia que no es considerava el pare de les fractals però si de la geometria fractal. Els bronquíols humans, mentre es bifurquen,quan han tingut el mateix codi genètic cada rama durant una seqüència de formació, pasen a tenir un codi genètic diferent entre cada rama, és a dir, no es repeteix fins l’infinit. Açò, encara que parega mentira, en medicina s’utilitzat per estudiar problemes pulmonars, com és capaç el pulmó de trobar un equilibri entre córrer i dormir.

            Les fractals també les trobem en el Taj Mahal, és a dir, en l’arquitectura. Carlos Ferrater, utilitzà geometria fractal per dissenyar el Jardí Botànic en Montjuic per optimitzar espair i fer eficaç posteriors construccions al costat d’aquest. La més elogiada de totes les construccions ha sigut la Sagrada Família (Barcelona) per Gaudí. Ell utilitza aquest camp de les matemàtiques inconscientment. Actualment també s’utilitza en projectes de noves ciutats i edificis (Bilbao, Amsterdam, etc). L’arquitectura, al cap i a la fi, és un reflex de la societat.

Aquests patrons recursius repetitius es tracten sense restriccions físiques per passar d’una estructura molt simple a una molt complexa, arribant a un altre concepte molt delicat com l’infinit. No totes són estètiques, algunes per exemple, representen la mecànica de fluids.

            Altres camps més curiosos als quals ha arribat aquesta espectacular geometria és a la metereologia, els vols espacials, la economia (la Bolsa, substituint la campana de Gauss), o la genètica. En la Bolsa podem medir les rugositats en el preus dels mercats financers; la relació és molt estreta perquè els mercats a vegades parlem d’intermitències (explosió dels procés + evolució lenta). En el cas de l’ADN, és tracta com una corda de 2 metres que està plegada amb una estructura matemàtica. Els virus l’entenen i saben on deuen modificar el nuc, per replicar-lo i multiplicar-se. En la teoria del caos, també s’ha intentat estudiar des d’un punt de vista fractal; ja que les operacions repetitives (o regles) són sistemes dinàmics deterministes a vegades estables. Tanmateix, la llum, el so i moviments físics es redueixen a unes coordenades al voltant d’una circumferència (estructura simple i suau) cíclica. Irracionalitats matemàtiques, una vegada més, en ciències naturals.

Aquestos 3 elements són tan importants, que la persona que pateix l’infermetat: oblidarà fets recents i tindrà dificultat progressiva per adquirir i retenir la nova informació, tendència a ocupar amb fantasies els buits de memòria sense intenció de mentir (confabulacions), problemes per a nombres les coses pel seu nom o incapacitat per trobar la paraula adequada, lo qual sol conduir al ús de verbs molt pareguts (paràfrasis semàntica) i/o utilització de circumloquis per a nombres els objectes o actes (exemple: en compte de bolígraf; “això que serveix per a escriure”); també patirà alteracions de la funció lingüística (escrita i oral), abandonament de la cura personal, dificultats en comptabilitat, aritmètica i càlcul (per exemple contar els diners de canvi a tornar al fer una compra), desorientació progressiva i que evoluciona des de un aspecte temporal cap a les àrees espacial i personal, es trobarà en situacions de vagabundeig, pèrdues i accidents (molt freqüent), símptomes psicòtics (deliris de persecució, de robo o de sospita i/o alteracions perceptives com errors d’identificació o del reconeixement i amb menor freqüència al·lucinacions e il·lusions), dificultat en els moviments i en la interpretació a través dels sentits (apràxies; consisteix en un trastorn del control motor que disminueix la capacitat per a realitzar tasques: vestir-se, abotonar-se; o també agnòsies, dificultat per a interpretar informació sensitiva: identificar sons), trastorns de personalitat i alteracions de la conducta (exageració i rigidificació de característiques prèvies encara que també poden ser per defecte: apatia, dependència, inhibició, etc), i alteracions del ritme vigília-somni (més habituals en fases avançades); el nivell de consciència sol estar ben preservat fins estadis finals de l’infermetat.

El tractament actual és fa amb inhibidors de la acetilcolinesterasa (donezepilo, galantamina, rivastigmina i en etapes avançades també la memantina). Però s’ha demostrat que orientar a la realitat el pacient, treballar la reminiscència, practicar l’estímul sensorial i la validació (reconèixer i validar els sentiments i emocions de la persona en l’espai i temps reals per a esta persona amb independència de la realitat del professional que l’intervé) dóna bons resultats. Resultats encara massa lleus per superar l’infermetat. Xafogor retractat, i no precisament d’estiu.

“Com es calcula el volum d’una vaca?

Enginyer: Estaquem la vaca dins d’una gran cub d’aigua i la diferència de volum és el de la vaca.

Matemàtic: Parametritzem la superfície de la vaca i es calcula el volum mitjançant una integral triple.

Físic: Suposem que la vaca és esfèrica…

Químic: Dissolem la vaca en una solució d’H2SO4, pesem el resultat i mesurem el volum del líquid

Informàtic: for (vaca=0;vaca<todalavaca;vaca++){Volumendelavaca+=* (V+vaca)}

Batxillerat: Es dibideix la masa entre la densitat de la baca, …però no surt la densitat, falten dades tio.

Universitari: Quan dictà el professor això?, no ho trobe als apunts, xaval.

Economista: Mira els gastos que se’n van amb l’aliment que consumeix i multiplícala per un factor que depén de l’espècie animal, del any i del pais on estiga.

Carnicer: Es fa a trocets, es venen i segons els diners guanyats et diré lo gran que era.

Psicòleg: Per qué vols medir el volum d’una vaca?, perquè és algo que no teu demanen els estudis, és perque tu vols, que és lo que et mou a això? Estàs desocupat, vols demostrar algo davant els altres? Davant tu mateixa? Intenta ser sincer, t’escolte el temps que fagi falta.

Psiquiatra: La vaca representa ta mare, de la que siempre has estat enamorat. Al medir el seu volum estàs intentant buscar-te a tú mateixa, ja que al seu día vas estar dins d’ella i formaves part d’eixe volum. En realitat tens una fort crisi d’identitat. Pren-te açò 3 voltes al dia.

Metge: Que ingresen la vaca i li fagen aquests proves que preescric. Sí, ja sé que no té a veure amb el volum, però fa quan temps que no li fan un xequeig? Qué? Que no s’entén lo que he escrit?

Sacerdot: Podem medir el seu volum però, que ens diu un nombre? Res. Un nombre més en les llistes de dades. Açò en serveix per a preguntar-nos ¿Quina sort tinc de poder medir una vaca? Hi ha molta gent que passa fam i no pot medir-la ni menjar-se-la. Quantes gràcies hem de donar al Senyor per poder tenir una vaca! Heu pensat amb això? Un animal tan bonic i nutritiu per a l’home, un prodigi que ens parla del inmens poder creador de Déu, d’eixa bellesa que imprimeix en totes les seves criatures.

Empresari: Trobe que tinc ací el número del ganader proveedor, vaig a cridar per preguntar-ho. Tú busca mentres en eixa agenda del col·legi de veterinaris per si el proveedor no ho sabera.

Venedor: Volum? Son grandísimes, boniquisimes, escolte. Mire-ho vosté mateix, no li conte cap mentira. És d’una partida asturiana, de raça antiga. Estàn tenint un èxit gran i quan s’acabe la partida s’acabat. No vullc donar-li pressa però per si vosté vé el mes que vé tal vegada no en tinc. Desprès no diga que no l’he avisat.

Bou: Pos les té grans sí. mmmmmmmm

Ganader: ¿Per a qué collons vols saber el volum d’una vaca?”-.

[Vía Menéame]

            “Els astròcits juguen un paper actiu en el funcionament del cervell. Responen als neurotransmissors i modulen l’excitació neuronal i la funció sinàptica. No obstant, l’influència dels astròcits en la transmissió sinàptica i la flexibilitat en un únic nivell de sinapsis encara és desconeix. L’elevació de Ca2+ en els astròcits augmenta considerablement la probabilitat de contacte en les sinapsis del àrea CA3-CA1 del hipocamp, sense afectar l’amplitud d’altres processos sinàptics. Esta flexibilitat a curt plaç era degut al llançament del glutamat d’astròcits, procés del qual depèn del Ca2+ i de la proteïna N-etilmaleimida -factor sensible complement d’un receptor de proteïna, snare, que activa els receptors metabotròpics del glutamat, mGluRs. L’augment transitori de la comunicació del transmissor ha sigut persistent quan la senyal del astròcit coincidia temporalment amb la despolarització post-sinàptica. Esta flexibilitat persistent fou mesurada amb mGlurR excepte el N-metil-D-aspartat receptor-independent. Aquests resultats indiquen que els astròcits estan plenament implicats en la transferència i en el almatzenament de la informació sinàptica”-. Gertrudis Perea i Alfonso Araque, autors del estudi.

Els pares d’Einstein pensaven que el seu fill era un retrasat mental perquè als 9 anys encara no parlava bé. Dels astròcits protoplasmàtics i fibrosos també es pensava el mateix des que saben que estan ahi (des del segle XIX). Encara que no és perfecta la traducció que he fet del xicotet science report que m’he trobat en l’àrea de neurociència en Science, aquest descobriment del institut Cajal del Consell Superior d’Investigacions (CSIC) de Madrid, ens mostra que la investigació científica del nostre país està (a vegades) a l’altura de les expectatives. L’estudi demostra que els astrocits també participen (com una extensió de les neurones) en la transmissió i elaboració de la informació en les xarxes neuronals (sinapsis), en les modificacions a llarg plaç, en la base de la memòria, en el aprenentatge, en l’eficàcia de transferència, i també participen en el cablejat de connexió entre les neurones: tot açò fa que el cervell siga més lliure. Per saecvla saecvlorum, Amén.

            Je te souhaite un bon voyage!

[Vía The New York Times]

L’inductivisme, concepció que la ciència identifica com el coneixement objectiu, les teories científiques deriven rigorosament de fets de l’experiència. Aleshores si no es confirma empíricament, no és científic i no té cap sentit. Encara que a hores d’ara, una forma per a defendre aquesta concepció, s’han d’obtenir unes lleis obtingudes de forma probablement vertaderes, però això contradeix el seu esperit individualista segons la seva concepció definida anteriorment. L’inductivisme s’identifica amb l’actualitat, ja que és acceptada per una gran majoria.

La proposta falsacionista afirmada per Karl Popper (1902-1994); encara que també famós pel seu determinisme històric (doctrina filosòfica que afirma que qualsevol esdeveniment, mental o físic, respon a una causa, i així, una vegada donada la causa, l’esdeveniment ha de seguir-se sense possible variació; aquesta teoria nega qualsevol possibilitat a l’atzar o a la contingència), critica el raonament inductiu. Llavors, totes les observacions que corresponen a la realitat, depenen d’una certa base (una teoria científica en la que nosaltres veiem el món), i d’altra banda, tampoc podrem passar d’enunciats particulars a enunciats universals. Per exemple observem en una data i lloc determinat que: “una roda, roda”, no podem afirmar que “totes les rodes, roden”: el falsacionisme mai es basa en l’observació i l’experimentació, però si que podrà dir que les teories són falses. Així doncs, el coneixement científic per als falsacionistes, és probable però no cert, però si és certa quan hi ha falsadors. Un bon exemple seria la teoria evolutiva de Darwin, que no té ni un mètode de comprovació experimental i un excés d’amplitud (és a dir, que explica qualsevol fenomen present, quant realment no n’explica cap).

Un altre autor, Paul Feyerabend (1924-1994) també proposà que cap metodologia fins ara ha tingut èxit absolut, únicament n’ha tingut parcialment i en certs casos concrets. La seva proposta també afirma que totes les metodologies tenen limitacions i una simple única regla: “tot serveix”. Però, en la seva obra més coneguda, “Contra el mètode” (1974), Feyerabend negava la possibilitat d’elaborar un mètode “que continga principis ferms, immutables y absolutament relacionats com guia de l’activitat científica”, sometent una crítica de les més influents teories de l’epistemologia contemporània (del grec, episteme, ‘coneixement’; logos, ‘teoria’; rama de la filosofia que tracta dels problemes filosòfics que rodegen la denominada teoria del coneixement i també ocupant-se de la definició del saber i conceptes relacionats de les fonts, dels criteris, dels tipus de coneixement possible i del grau amb el que cada u d’ells resulta cert; així com la relació exacta amb el que es coneix i l’objecte conegut). Per a Feyrebend, “la ciència és una activitat essencialment anàrquica”, és a dir, escapa a qualsevol teoria del coneixement que pretenga recollir en un únic model de racionalitat el bon material de la seva pròpia història, donat que les revolucions científiques ocorren quan els grans científics (com Galileu) sostenen teories i punts de vista incompatibles amb aquells principis considerats evidents, violant així els criteris de racionalitat acceptats per la major part d’estudiosos.

Per a l’inductivisme, el problema principal que planteja, és que es té que verificar cada un dels casos possibles per obtenir una teoria universal científica; el falsacionisme, sempre ens porta a 2 possibles resultats: o trobem un cas que reforce la teoria, o trobem un cas per a falsar-la; i Feyerabend proposa una concepció consistent que renuncie completament a la idea que tenim de la ciència que es una activitat racional.

            El respecte que tenim de la ciència és degut a que la considerem posseïdora de la veritat, encara que no tinga tret que la faça especial i/o superior en altres coneixements; l’elecció entre la varietat de diferents teories, es realitza per valors i desitjos subjectius dels individus, és per això que podem dir que la pretensió d’objectivitat de la ciència és vana. [...]”-.

La veritat del coneixement científic; 07/05/2003

Dissertació filosòfica per Vinz

Revisió per M. Àngel Sardà (professor Filosofia)

Tipus de diabetis:
Us havia dit que em centraria en la diabetis mellitus, però quin és l’altre grup de diabetis? Doncs aquesta és la diabetis insípida. En aquesta malaltia es produeix en la hormona antidiurética un transtorn que provoca unes ganes contínues d’orinar i, en conseqüència, de beure.

Aquests dos tipus de diabetis no tenen res a veure una amb l’altra, únicament que un dels símptomes coincideix (ganes d’orinar) i, en el passat, es relacionaven.

L’altre tipus és el més conegut, la diabetis mellitus o del sucre. En aquesta el què passa és, bàsicament, que hi ha un excés de glucosa en la sang. Però açò pot ser degut a diverses causes.

Diabetis mellitus de tipus I:
En aquest tipus de diabetis, el pàncrees del malalt no produeix,o produeix molt poca, insulina (no en produeix perquè ha creat anticosos que han destruït les seves pròpies cèlules beta, encarregades de la producció d’insulina). La insulina és una hormona que serveix bàsicament per a “introduïr” la glucosa (provenent dels hidrats de carboni) en les cèlules del cos. Aquesta glucosa servirà de “combustible” a les cèlules.

Com que el pàncrees no en produeix, les cèlules no poden obtindre glucosa i obtenen energía d’allà on poden (primer lípids i després proteínes).

A més, al no consumir la glucosa, aquesta queda circulant per la sang i, a llarg termini (desenes d’anys), pot provocar lesions als òrgans i als teixits nerviosos i circulatoris.

Però ací no queda la cosa, quan les cèlules comencen a utilitzar les proteínes (dels músculs) per “consumir” energía, aquestes produeixen acetona com a residu, un compost que és molt tòxic per a l’organisme.

Diabetis mellitus de tipus II:
Els factors que desencadenen aquesta diabetis poden ser varis, però generalment també apareixen anticosos que ataquen la insulina del malalt. No és que el pàncrees no en produïsca, per això normalment no és necessari que aquests pacients es subministren insulina, hi ha prou amb pastilles que ataquen als anticosos que “destrueixen” la insulina.

Els efectes que produeix aquesta són pareguts als de l’anterior tipus de diabetis, però aquest tipus, moltes vegades es produeix per la consumició excessiva de sucres i per això està molt relacionada amb la obesitat.

Solucions:
Ambdues malalties són cròniques, això significa que són per tota la vida.

L’insulinodependent (generalment diabètics de tipus I) hauran de subministrar-se insulina periòdicament. Actualment hi ha diverses formes de fer-ho, la més generalitzada és mitjançant xeringues o “bolígrafs”, però existeixen bombes d’insulina (que es col·loquen a la panxa i la bombegen contínuament al cos), inhaladors (pareguts als que usen els qui sofreixen d’asma), etc. Els no-insulinodependents poden vèncer la seva resistència a la insulina amb unes pastilles.

En totes dues malalties és necessari seguir una vida sana: fer exercici dia a dia (hi ha prou amb caminar durant 30 min.) i alimentar-se correctament, sense renunciar a cap aliment, però consumint-los en determinades quantitats.

Evidentment la malaltia, ara per ara, no té cura. Però, gràcies a la investigació mèdica, s’han aconseguit transplantaments de pàncrees que presenten un 60% d’efectivitat (encara que el pacient ha de sotmetre’s a sessions per no “rebutjar” el pàncrees alié i generalment no s’opta per aquesta opció) i també, investigadors de la Universitat Miguel Hernández, han proposat utilitzar cèlules “mare” ploripotencials (que es poden “transformar” en qualsevol tipus de cèlula) per tal de produïr insulina. Aquest tractament podria significar la cura a la malaltia.

Descarrega’l!

            Mientras desempaquetaba una reciente partida de libros de la universidad encontré un proyecto secreto titulado el universo Gödel. Al ojearlo me sorprendió descubrir una teoría sobre el continuo espacio tiempo olvidado e ignorado por los físicos teóricos de la actualidad. La teoría de Gödel esta basada en un grupo de identidades del tipo Bianchi donde las variedades y variantes de las mociones son hipersuperficies tridimensionales conteniendo líneas nulas y del tipo tiempo, ortogonales del tipo espacial. El universo Gödel admite un grupo de cuatro parámetros donde el tipo Bianchi es un grupo invariable, revelando un universo homogéneo y estacionario. Esta característica estacionaria lo convierte en un modelo poco adecuado para la representación del universo tal y como lo conocemos en la actualidad. Es ahí donde termina la hipótesis de Gödel, pero creo que podré aprovecharla para mis propias investigaciones de las distorsiones en el espacio. Al comparar nuestro universo a una hoja de papel y al plegar correctamente esta hoja, podemos acercar dos puntos aleatorios en el espacio a pesar de la distancia línea entre estas, permitiendo el viaje instantáneo a través de una distancia de muchos años luz. Mi teoría que explica que al enfocar la electricidad a través de una lente fresnel se crea dicho punto de proximidad esta apoyada por el modelo Gödel.

30 Abril, 7 de la noche

             Asombrado por todo lo que había visto, me senté en la oscuridad, pensando y escuchando la lluvia que ya disminuía. Aún no entiendo lo que he visto. La única explicación que se me ocurre es que si es cierto que nuestro universo es una hoja de papel, pueden haber otras hojas o universos solapando la nuestra. Si el umbral ha provocado el pliegue del continuo espacio tiempo, es posible que haya otro universo solapado al otro lado. Mi primer objetivo es modificar el consumo de energía para que así pueda controlar el umbral e incrementar el tiempo de apertura.

11 Mayo, 3 de la tarde

             Hoy he abierto el umbral y me propuse hacer modificaciones cuando divisé una figura al otro lado. Era bípedo y tenia forma de humano aunque era extremadamente delgado y disponía de extremidades. Me quedé perplejo y a punto estuve de apagar el artilugio pero note que la criatura no avanzaba hacia mí sino que observó el umbral con curiosidad y luego me observó a mí. Disponía de pequeños ojos inteligentes casi rabiosos pero no tenían malicia. Nos observamos el uno al otro durante casi un minuto luego se dio la vuelta y desapareció. Esta visita confirma que he descubierto algo así como un universo paralelo.

27 Mayo, 3 mañana

He construido una jaula alrededor del umbral para que la criatura no pueda pasearse libremente por el laboratorio. Pasados unos minutos percibí una sombra que cruzaba el umbral y que se adentraba en la jaula. Me volví hacia él. Se acurrucó sobre su cadera y me observó inexpresivamente. Era una situación algo incómoda aunque decidí concentrarme en el trabajo. Los minutos pasaron lentamente. Había llegado la hora de apagar el suministro de energía del umbral. Al extender la mano para desactivar el interruptor la criatura saltó a través del umbral. Obviamente entiende parte de lo que hago y sabia que su ruta de escape quedaría amenazada. No hemos podido comunicarnos, pero creo que este ser inteligente podría tener aspectos más profundos y menos sinceros.

            Aquestes 4 pàgines corresponen al diari científic del professor Dr. Krick, co-protagonista de Lighthouse (1996, Sierra Entertainment), aventura gràfica en primera persona que perfila perfectament el concepte de forat de cuc. La mescla de futurisme, realisme i ciència és poesia, però el que fa ser diferent als altres del mateix gènere, són el conjunt de aspectes literaris (es troben en la major part dels escenaris) que et deixen un gust al paladar com els bon llibres o el bon cine. Una de les cosetes interessants, és l’aplicació que fa de la complexa òptica de la llanterna d’un far amb les hipòtesis i teories de la relativitat que actualment coneguem; sí, estic parlant de l’aplicació del model de l’univers de Gödel mitjançant una lent Fresnel. Massa rutilant? (…)

El tros rogenc d’una fresa no és el fruit. Un melicotó per exemple es desenvolupa a partir d’una flor que inclou un únic rudiment seminal, una estructura del ovari que conté al interior el gametòfit femení amb un sol òvul. La pell, la carn i el pinyol són 3 parts separades per parets del ovari madur. En el cas d’un gerdó o una fresa la forma final és un annex de diminuts fruits d’una mateixa flor on cada fruit conté una única llavor formada per un únic carpel. La part roja del fruit és en realitat una part modificada del tàlem flora, la part del peduncle floral on s’assenten les peces florals. El fruit són els xicotets granets menuts apegats pel costat.

És una llàstima que aquest òvuls madurs que ens mengem, no alliberen feromones per comunicar-se i atraure altres vegetals eròticament, o a la població que pateix fam. És interessant parlar d’açò en el cas dels insectes, no menys importants que els vegetals o que l’espècie humana ja que per cada gram del nostre cos existeixen 300 kg de formigues, grills, escarabats i altres insectes. En tan sols un milionèsim gram d’aquest elixir sexual, per exemple en papallones, pots atraure a un mascle a kilòmetres de distància. En altres insectes, com les formigues, ho utilitzen per marcar camí i zones d’aliment així com coordinar un atac entre obreres. Més curiós encara en les abelles; quan ens piquen no sols abandonen l’agulló clavat que continua injectant i infectant la ferida oberta, sinó que deixen aquest receptor químic per atraure a més abelles per continuar atacant l’enemic o l’amic. Però, que putes.

Stop. Rewind. Stop. Play.

L’efecte fotoelèctric (1905) mostrat per Einstein ens demostra que la llum és comporta a vegades com a partícula però també com a ona quan mostra interferències, a diferència de la resta d’ones, quan viatja a través del buit. Aquest fotó o partícula és un paquet d’energia al igual que quan parlem de sockets tractem amb paquets d’informació. El diferencial digital no tindrà en compte la freqüència, ni la longitud ni tampoc la velocitat, paràmetres que componen la irradiació de la llum ultraviolada en un material fluorescent (que brillarà al emetre l’energia inclús en hores o dies més tard), per exemple.

En una fogata podem veure com els àtoms emeten llum però aquesta és degut als salts quàntics dels àtoms que el nostre ull percebrà en forma de color. Aquest calfament, fa que la flama tinga un color, encara que és pot diferenciar en una foguera el xicotet buit sense color entre la llenya i les flames on els gasos s’eleven i són calfats, però encara no tenen prou temperatura per a combinar-se amb l’oxigen. El color del cel en canvi, és un fenomen de dispersió. El blau és dispersa més fàcilment que el roig, és a dir, quan la llum blanca del sol travessa l’atmosfera, l’espectre roig es queda fora aleshores veurem el sol groc, color que resulta de restar al blanc el blau. El fum i la pols dispersen qualsevol longitud d’ona per igual, per això la llum resulta blanca, però no en una lent que experimentaria una refracció on la llum roja tindria major angle a la blava, i aquesta menor a la verda. És per això que la part blava d’una imatge pot enfocar-se més nítidament mentre la part roja pot seguir borrosa; i açò cal corregir-se (per algun òptic) sinó volem parlar d’aberracions cromàtiques.

La llum és font de vida, i aquesta font de vida genera vida, és un cercle tancat; la història evolutiva d’una espècie està escrita molt més enrere que al seu embrió, a un embrió molt anterior a aquest, en altres paraules: l’ontogènia és una recapitulació molt més enllà de la filogènia.

Un estudi recent al centre d’investigació d’addicció de Stanford, demostrava que el 50% de la població experimenta eufòria mentre escolta música. També s’ha demostrat per tomografies d’emissió de positrons (PET), que les respostes agradables de la música estan correlacionades amb l’activitat de les regions del cervell implicades en el mecanismes de recompensa i emoció. Potser l’efecte directe de la música és simplement la generació de plaer sense sentit igualment que el menjar, el sexe o les drogues com diuen per allí (Steven Pinker); però, els costa admetre que probablement la música ha precedit al llenguatge com a mig de comunicació temps enrere.

            La capacitat de la música és induir un intens plaer i estimular sistemes de recompensa però encara que la música no és estrictament necessària per a la supervivència de l’espècie humana, constitueix un benefici significatiu per al nostre benestar físic i mental.

El programeta que he elaborat és un programa d’esteganografia. Què és l’esteganografia? Doncs la rama de la criptología que estudia el xiframent de missatges de text. Senzillament, al programa se li indica un arxiu d’entrada i un arxiu d’eixida que anirà xifrat. I després, indicant-li l’arxiu xifrat pots obtenir un arxiu desxifrat, que mostra el mateix text que l’arxiu d’entrada.

El xifrat de Cèsar:

Un dels algorismes de xifrat més antics del món és el xifrat Cèsar. Aquest mètode fou pensat pel mateix Juli Cèsar, cap dels exèrcits de la República Romana, per tal de comunicar-se amb els seus generals.

S’elegeix un nombre n a l’atzar (3) i es substitueix cada lletra del missatge per la que està tres posicions després en l’abecedari. Fàcil, no? Així, per exemple la lletra a, xifrada seria la d; i la lletra e, la h.

Amb aquest senzill procediment és amb el que es basa el xicotet programa que he fet. I us preguntareu on està la transferència de l’oblit? Utilitzarem aquesta idea que us vaig descriure per tal d’elegir el nombre n que s’encarregarà d’indicar quantes posicions hi ha que avançar.

El programa:

El programa ens demanarà que introduïm dos nombres primos (pots introduïr-ne uns que no siguen primos, però no és gens segur). Després obtindrà el nombre de posicions n calculant la diferència entre els dos números. Així, si hem elegit el 7 i el 13, el nombre de posicions n serà el 6.

El programa substitueix els caràcters del missatge original i els escriu en el missatge xifrat, però a banda també escriu en el nou missatge una nova línia a l’inici de l’arxiu. Una línia que conté el producte dels dos nombres primos que haviem introduït.

Quan li indicarem al programa que desxifre un document, aleshores ens demanarà que introduïm els dos nombres secrets correctes. Per saber si són correctes els multiplicarà per veure si coincideix amb el nombre de la primera línia de l’arxiu. Si és així calcularà (amb la diferència dels primos) quantes posicions ha de retrocedir per saber els caràcters originals.

La base del programa és, de nou, l’aritmètica modular (per calcular la lletra amb la que substituirem l’original) i la idea de què per a descompondre un nombre producte de dos primos es necessita molta estona. Com més grans siguen els dos nombres primos, més difícil seria fer-se amb els nombres per força bruta. I recordeu que parlàvem de nombres de 64 o 128 dígits, unes bèsties enormes.

De totes formes, advertir-vos que segurament l’arxiu xifrat es podrà reventar de moltíssimes formes, però el programa no ha sigut pensat per protegir documents secrets, simplement com a prova d’un programa de criptografia.

Exemple:

Arxiu d’entrada:

forat de cuc

Arxiu xifrat:

70610771126426561
VEHQJ TU SKS

Arxiu desxifrat:

FORAT DE CUC

Podeu descarregar el programa (ot.exe) i el codi font (en Pascal) fent clic ací. Per utilitzar-lo seguiu les següents instruccions:

Per xifrar un arxiu: ot.exe -c arxiu_entrada arxiu_xifrat
Per desxifrar un arxiu: ot.exe -d arxiu_xifrat arxiu_desxifrat

Nota: El programa sols reconeix les lletres de l’alfabet ASCII (tot l’alfabet català exceptuant la ç). Si introduïu accents, salts de línia o cap altre caràcter, simplement el substituirà per un espai en blanc.

Aquest algorisme usa, simplement, els nombres primos, l’aritmètica modular (de seguida veureu que és), l’algorisme d’Euclides (per calcular el M.C.D) i senzilles operacions matemàtiques. En l’exemple s’usen nombres primos xicotets per fer fàcil la comprensió, però en realitat s’usen nombres de 64 o 128 dígits. Anem allà.

Aritmètica modular:

Primer que res haurem de definir què és l’aritmètica modular. No farem una definició molt formal, simplement saber que la base d’aquest concepte és el típic resto que ens quedava en les divisions que fèiem a l’escola. Aquest resto al qual li donàvem poca importància en l’escola i els mestres ens deien que el menysprearem (fins que vàrem aprendre a dividir en decimals), juga un paper fonamental en la criptografia. Perquè és molt fàcil calcular el resto en la divisió entre dos nombres, però és molt difícil calcular els dos nombres únicament amb el resto.

Així saber que 14 / 12 és 1 (divisió menyspreant el resto) i que 14 mod 12 = 2 (es menysprea el quocient). Quan diem que 4 mod 2 = 0 volem dir que no deixa resto i per tant 4 és múltiple de 2.

Però 2 podria ser el resto de 26 / 12 o de 14 / 12 o 1 / 6 o veges tu a saber quina parella de nombres. Aquesta és la màgia de l’aritmètica modular.

Passem a veure l’exemple i veureu perquè poden resultar molt útils aquestes operacions, utilitzant-les junt els nombres enters.

Vicent i Jeremies:

Vicent i Jeremies són dos estudiants que viuen a València, però entre ells els separa una certa distància. Han decidit quedar a sopar cada cap de setmana a casa d’un, però queda per decidir qui serà el primer hoste. Està clar que jugar-se-ho a “cara o creu” per via telefònica seria un procediment poc segur, un dels dos podria enganyar l’altre. Així que segueixen aquests passos.

Vicent elegeix dos nombres primers (el 7 i el 13) i els multiplica entre sí. El producte (91) l’envia al seu amic Jeremies. L’objectiu de Jeremies serà descompondre el 91, o siga, descobrir el 7 i el 13. Si no ho aconsegueix Vicent guanyarà el joc.

El primer que ha de fer Jeremies és comprovar que Vicent no l’està enganyant i li ha enviat un nombre primo, així que agafa l’ordinador i en qüestió de segons sap que el 91 no ho és. Aleshores el que fa és agafar un enter a l’atzar entre 1 i 91, elegeix l’11.

Si l’11 és un factor de 91 (91 mod 11 = 0?), aleshores haurà guanyat el joc, perquè posseirà els dos factors de 91. Però no ha tingut sort (91 mod 11 <> 0), així que el que ha de fer Jeremies és calcular la segona potència (11 * 11 = 121).

Ara que té la segona potència del seu número secret (11), Jeremies ha de calcular el resto de 121 mod 91 (30), aquest serà el nombre que enviarà a Vicent.

Vicent, el que ha de fer ara és buscar nombres per sota de 91 que donen 30 de resto. Aquests nombres són l’11 i el 24. Un dels dos és el nombre secret de Jeremies, però quin? Si Vicent li envia l’11, Jeremies ja no tindrà més informació per descompondre el 91 (el nombre que li havia enviat Vicent). Però Vicent no ha tingut sort al elegir, ha elegit el 24.

Ara Jeremies, suma el 24 de Vicent al seu nombre secret (11) i obté el 35. Si calcula el Màxim Comú Divisor (M.C.D) entre el 91 i el 35, obtindrà el 7. Un dels dos nombres secrets de Vicent.

Ara, al 24 li resta també l’11 i obté el 13, l’altre nombre secret de Vicent. Jeremies ja coneix els dos nombres i ha guanyat la partida, però podria haver-la perduda perfectament, és qüestió d’atzar.

Aplicacions:

Aquest algorisme tant senzill fou l’utilitzat en el protocol d’enviament de correu certificat, desenvolupat per Manuel Blum (Universitat de Califòrnia) i en la banca electrònica. Per a què l’utilitzaríeu vosaltres? Animeu-vos a fer un xicotet exemple que utilitze aquest sistema criptogràfic.

Si necessiteu més informació proveu de buscar per els enllaços que hi ha repartits en l’article.

Albert Einstein en la residència de Long Island de Nova York, va escriure al president Roosevelt la següent carta el 2 d’agost de 1939 quan els aliats intentaven acabar amb Japó:<< En el transcurs dels últims 4 mesos s’ha fet molt probable, partint del treball de Joliot en França, així com Fermi i Szalard a Amèrica, que siga possible establir una reacció nuclear en cadena en una gran massa d’urani, a partir de la qual es formarien grans quantitats d’energia i un bon nombres d’elements anàlegs al radium. Ara pareix quasi cert que es podrà aconseguir en un futur molt pròxim. Eixe nou fenòmen podria conduïr també a la construcció de bombes, i es pot intuïr, però potser açò siga un poc menys cert, que es construisquen bombes d’un tipus nou excessivament potents. Una sola bomba d’aquest tipus, transportada per vaixell i que fera explosió en un port, podría destruir, no solament la totalitat del port, sino també part del terreny circumdant [...] >>

Quan l’alt comandament aliat va vorer que Japó no es rendia, va recomanar tirar la bomba sobre els japonesos sense més demora i sense previ avís. Poques eren les ciutat que quedaven en Japó: Kokura, Kyoto, Hiroshima, Niigata i Nagasaki però finalment els possibles objectius es van reduir a sols un nom: Hiroshima, exactament el primer objectiu era el districte industrial urbà de Hiroshima. Feia temps que la població de Hiroshima es sorprenia de que la ciutat no fora bombardejada, malgrat de que a diari la sobrevolaven avions d’observació. Ignorants.

Dilluns 6 d’Agost de 1945 clarejava a les 7 del matí de forma radiant quan una alarma aèria es sentia en la ciutat mentre un bèstia B-29, que s’havia enlairat de l’illa Tinian amb la terrible bomba atòmica, sobrevolava Hiroshima. La puta bomba amidava 4.25 metres de llarg per 1.5 metres de diàmetre i pesava 5000 kg. El seu fissible nucli atòmic, estava amagat a l’interior i tenia un pes d’uns 20 kg. Exactament a les 8 hores, 15 minuts i 17 segons (hora local), i des d’una altura aproximada de 10 kilòmetres, l’aviador Tibbets va soltar l’“animalet” sobre Hiroshima.

Instants desprès es va produir una espantosa explosió que en una fracció de segon es va convertir en una descomunal bola de foc de 500 metres de diàmetre amb una temperatura de 55 milions de graus al seu centre. Una llum enlluernadora, blanca, intensa, d’una bellesa i heterogeneïtat esborronadora, va deixar muts de sorpresa als que van poder contar-ho desprès. El copilot espantat pel que mirava allà baix va exclamar: ¡¿Què hem fet, Déu meu?!-. Ningú respongué.

Conseqüències: 75.000 japonesos morts, 300.000 ferits, dels quals gran quantitat presenta variacions i mutacions genètiques degut a la radiació a la qual van estar exposats; desgràcies biològiques que romanen fins els nostres dies dins la població japonesa.

    Poc temps desprès quan li van preguntar uns intrèpids periodistes sobre alguna arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica a Albert Einstein. Ell va suggerir que la millor de totes era la pau, perquè el problema de l’home no estava en la bomba atòmica sinó al seu cor.

Avui, tornant al poble dalt de l’autobús, el fill li preguntava a sa mare que què era un “Stradivarius” i la mare li ha respost que no preguntara res més estrany que era un pesat…la resposta que hauria d’haver-li contestat al fill:

            Alguns diuen que la fusta va ser presa del material que anava a ser utilitzat per a construir una antiga catedral italiana i altres diuen que el luthier tenia un pacte diabòlic per a capturar ànimes d’artistes dins d’aquest instruments de menys de 300 grams i unes 80 peces. Personalment em quede en aquesta hipòtesi que és la més bruixa de totes i fascinant, però…

            Situem-nos… Cremona, Italia, 1644, família Stradivarius, on hi destacava Antoni Stradivari, alquimista poc comú de final de segle. Més enllà de qualsevol procés natural de secà i de qualsevol vernís, utilitzava un mètode d’oxidació controlada i de hidròlisi principalment en violes i violins. Revistes científiques internacionals avui publiquen (desprès de anys de ressonàncies magnètiques nuclears i espectrografia de infrarojos sobre xicotets encenalls de fusta aconseguides en processos de restauració a diferents violins i violes manufacturats per diferents luthiers de l’època) les característiques físiques, químiques i matemàtiques per a prolongar la vida de la fusta i preservar en el temps la qualitat sonora dels instruments. Alguns dels estudiats són el “Guarneri de Gesu” fabricat al taller de cremona en 1741, una viola de Henry Jay confeccionada en Londres en 1769 i un altre violí de Gand-Bernardel, fet en París en 1840. Els “animalets” de Antoni, són més de 600, conservats avui del XVII i XVIII cotitzats a preu de diamant (el Hammer del 1707 va ser subhastat per 2.5 milions de dòlars). La majoria d’ells estan en perfecte estat i llestos para un grup privilegiat que els fa evocar una sonoritat màgica.

Però l’estudi de l’Universitat de Texas A&M pareix haver superat a tots els estudis: 2 investigadors dels Estats Units, el climatòleg Lloyd Burckle (del Lamont-Doherty Earth Observatory) i l’expert en dendrocronologia Henri Grissino-Mayer, de la Universitat de Tenesse aportaren fa 3 anys una hipòtesi alternativa: “El mínim de Maunder“, o xicoteta edat de gel, període de fred intens als 70, que va coincidir en l’etapa més productiva de Stradivari que es fa beneficiar de les rares característiques de la fusta l’època. El ritme de creixement dels arbres a causa del fred és lent i la densitat de la fusta era superior a l’habitual, lo que explicaria la peculiar ressonància d’ells.

Esperem que el xiquet no s’atabale ni s’espante amb aquesta condensada informació

…Benvinguts al més marcià blog de la xarxa d[^_^]b